Cerca de crítiques

Enquesta

Increïble Bartoli

14/12/2009 |

 

Programa: Cecilia Bartoli

Lloc i dia:Palau de la Música de Barcelona. Sèrie Palau 100

Programa: .Obertures i àries de Nicolò Porpora, Riccardo Broschi, Francesco Ma. Veracini, Leonardo Vinci, Leonardo Leo, Francesco Araia, Carl Heinrich Graun, Giuseppe Sanmartini i Antonio Caldara per Il Giardino Armonico que dirigeix Giovanni Antonini i la participació estel·lar de la mezzo Cecilia Bartoli
Lloc i dia: Palau de la Música de Barcelona. Sèrie Palau 100. 10 de desembre. 

Quan Cecilia Bartoli va acabar la segona ària del concert, Chi non sente al mio dolore, del germà del castrat Farinelli, Riccardo Broschi, no calia que la sessió hagués continuat. Un tenia la sensació que ja no es podia cantar millor. No calia. La recreació dels moments, les notes i les actituds podien omplir la resta de la tarda i dies subsegüents. Però la Bartoli és generosa i ens va obsequiar amb un recital de gairebé tres hores sense cap obra fàcil, sinó totes ben compromeses i que requereixen una excel·lència tècnica inimaginable per cantar-les com ho va fer. La Bartoli en aquesta gira fa les obres que surten en el seu darrer disc, Sacrificium es titula, dedicat a rememorar els rols que cantaven els castrats amb àries d'una extensió vocal quasi impossible, de tal manera que per fer la banda sonora de la pel·lícula Farinelli van haver de fusionar veu de tenor i de soprano per abastar-la. Bartoli ho fa i enllaça unes notes baixes suculentes i les contrasta amb uns aguts nets i clars. Com és sàvia i teatrera, Bartoli va sortir amb botes, capa i barret, com un aguerrit Don Juan. Al llarg de la representació es va anar traient peces –el barret, la capa, la jaqueta, l'armilla– i quan pensàvem com acabaria va sortir amb un cosset de madonna, gran volada de faldilles, arremangades pel davant, on continuava mostrant mitges i botes, en una ambigüitat capgirada. Il Giardino Armónico, fantàstic en esperit i en estil, va tocar sis obres instrumentals i la va acompanyar molt bé en dotze àries, salvant les gairebé inevitables desafinades de les trompes naturals i una mena de guitarra veneciana percutida a destemps. L'ovació inicial, llarga, la va complaure i, a base de cantar, la veu se li escalfava i se li feia més bella: més nodrida en els greus, fina en els aguts i clara i potent en les tessitures. No va anar mai endarrere i si bé alternava àries guerreres en què bàsicament en donava el caràcter i àries contingudes en què la seva expressivitat lluïa al màxim, la varietat de matisos i el crescendo vocal impedien la monotonia. Tot i que una sobreocupació del Palau i una calor sufocant haurien pogut induir al abaltiment. A part de gaudir del geni de Porpora, vam apreciar l'exquisidesa de Vinci i la manera diferent de Leonardo Leo i de Graun, que ja apuntaven al classicisme. Cervo in bosco, Qual farfalla, Misero pargoletto, de cadascun d'ells, van ser memorables. Un altre moment sublim va ser l'ària Quel bon pastor de La morte d'Abel d'Antonio Caldara. Els aplaudiments van forçar dues propines, el Lascia la spina de Händel i una ària de Broschi.

JORDI MALUQUER
El Punt