Cerca de crítiques

Enquesta

Veus sense èpica

4/12/2009 |

 

Programa: Il trovatore de Verdi. Dir.: Marco Armiliato.

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Els quatre millors cantants del món era el que, segons Caruso, necessitava Il trovatore. Els temps han canviat molt i els millors cantants del 2009 segurament no poden abordar el capolavoro verdià. Ja que no inapel·lable, el Liceu ha reunit almenys un equip plausible, que és una manera educada de dir que hi ha el que hi ha. Per volum, el Manrico de Marco Berti pot fer il·lusió d'heroïcitat, esvaïda aviat per un cant monocrom amb intents poc reeixits per modular-lo. Fiorenza Cedolins va destil·lar de forma intermitent les essències, amb una Leonora de poc pes dramàtic i massa tendent a l'autocomplaença. Vittorio Vitelli va mostrar un instrument prometedor, agradable de color i línia aplicada, però el seu Luna immadur va tenir ben poc relleu. Només l'Azucena de Luciana D'Intino tenia el format apropiat, explotant sense por la rotunditat del seu greu. Marco Armiliato va preferir la gris eficiència (tot i algun desajust) a la visceralitat fatalista que requereix l'obra, i va obtenir una bona resposta d'orquestra i cor (tan justos van de plantilla que necessiten reforços per a un Trovatore?).

Teatre èpic, òpera zen? Són paraules boniques que no amaguen la nul·litat dramàtica del muntatge de Gilbert Deflo. Cortina amunt, cortina avall, cantants perduts en un escenari desolat, estatisme i gestualitat estereotipada amb moments de vergonya aliena (la coreografia del cor de soldats): Il trovatore pot tenir una trama al límit de l'impossible, però, si s'intenta, segur que ofereix més possibilitats que una risible confrontació entre Clicks de Playmobil blaus i vermells. A més, descarregar la feina en els cantants només es pot fer quan aquests responen amb veus pletòriques, cosa que tampoc va ser el cas al cent per cent en aquest deslluït aniversari.

Xavier Cester
Avui