Cerca de crítiques

Enquesta

El que la metròpolis no fa

29/11/2009 |

 

Programa: Vives: Maruxa

Lloc i dia:Teatre la Farándula de Sabadell. 27-11-09.

Teatre la Faràndula de Sabadell. 27-11-2009.

Maite Alberola, Carles Daza, Elisa Vélez, Marc Sala, Alexis Trejos. Cor Amics de l’òpera de Sabadell. OSV. Carles Ortiz, direcció escènica. Daniel Martínez, director musical.

 

Tant en ràdio com en premsa escrita he dit en diverses ocasions que si la temporada de l’AAOS no programa sarsuela, a Catalunya és quasi impossible veure’n una producció digne. I és que, com a teatre de províncies –que no vol dir provincià!-, cobreix vacants que el monopoli liceístic obvia, tal i com fan molts teatres centreeuropeus però sense el seu recolzament institucional. Doble mèrit.

Prenent el peluix com una solució a la difícil i inversemblant ovella, el muntatge de l’òpera espanyola Maruxa ideat per Jordi Galobart i dirigit per Carles Ortiz va convèncer gràcies a una posada en escena amb més recursos que Il pirata precedent, igualment ben aprofitats, millor moviment escènic i correcta il•luminació. També és d’agrair l’aparició d’un esbart, una gaita i un tamborí a escena en l’acte II, un dels pocs moments que requereix del cor, encertat artísticament tot i els sabuts desequilibris en la proporció de veus.

Em reitero altra vegada: sóc dels que creu en Daniel Martínez com a director musical i voldria veure’l dirigir, també, altres repertoris perquè d’idees i maneres no li’n falten. La conjunció va ser bona en una obra on les referències wagnerianes, straussianes, veristes i de Léhar conflueixen en un dens continuum orquestral. Però, per què l’acte primer va ser una constant obstrucció decibèlica? Una jugada de l’orquestra potser? Els més perjudicats van ser Elisa Vélez (Rosa) i Marc Sala (Antonio), magnífics escènicament i compromesos per una escriptura a voltes extrema, una mica allunyada de les característiques on poden lluir còmodament. Carles Daza va tornar a ser el més aclamat, sobretot en la seva romança “Aquí n’este sitio”, configurant un Pablo de noble lirisme i tan ingenu com la Maruxa de Maite Alberola. Amb Alberola i el baix Alexis Trejos es va corroborar que l’AAOS ofereix cantera. Però el que en una era volum i plenitud vocals acompanyada d’excel•lència escènica; en l’altre va ser una emissió irregular, un estereotip bufonesc d’un personatge benèvol però seriós, que va distorsionar els passatges de cant sil•labat del seu “Golondrón”.

Albert Ferrer i Flamarich