Cerca de crítiques

Enquesta

Gaudint amb C. Ph. Emanuel Bach

19/11/2009 |

 

Programa: L'Orquestra de Cambra de Berlín

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Programa: Obres de Schubert, Boccherini, Carl Philipp Emanuel Bach i Telemann per Matt Haimovitz, violoncel, i l'Orquestra de Cambra de Berlín.
Lloc i dia: XXV temporada de la sèrie Euroconcert. Palau de la Música Catalana, 17 de novembre.

Les danses de Schubert van oferir una cara poc sovintejada del compositorEl concert es batejava com El violoncel solista perquè dues de les peces ofertes eren concerts pera violoncel i orquestra, a les quals s'hi van afegir cinc Danses alemanyes, D.90 de Franz Schubert i la Burlesque de Quichotte, suite TWV 55 de Georg Philipp Telemann. El moment central de la vetllada va ser el segon temps, Largo con sordini, mesto, del Concert pera violoncel i orquestra, Wq 172 de Carl Philipp Emanuel Bach. L'expressivitat del violoncel solista acompanyada per una orquestra amatent, contrastant a un primer moviment ràpid i brillant, va calar en l'atenció del públic. Un final vertiginós quan només es tractava d'un allegro assai va alterar l'atmosfera aconseguida amb una espectacularitat, però, que va provocar l'ovació més intensa de la sessió. Un col·lega es preguntava: «Si un allegro assai l'interpreten a aquesta velocitat, com deuran fer un vivace?» Matt Haimovitz, el solista, enlletgia el so amb la rapidesa mentre que en els moments lents era molt expressiu. Aquest violoncel·lista israelià era desconcertant, amb un so estrany i que queia en afinació en les notes altes, i no va acabar de convèncer. L'orquestra, sovint liderada per Karin Scholz, en aquesta ocasió duia com a concertino/director Michael Erxleben, que s'apuntava a la moda actual d'exacerbar el tempo dels moviments ràpids. La segona part va finalitzar amb la citada suite burlesca sobre Don Quixot de Telemann, un prodigi d'idees i de descripcions sobre episodis de la vida de l'heroi cervantí. La repetició a tota pastilla de l'episodi de l'atac als molins de vent va ser la darrera propina que van oferir, després d'una inspirada ària de Rameau.

 

La primera part havia estat, però, més fluixa. Les danses de Schubert van oferir una cara poc sovintejada d'aquest compositor, ben diferents dels seus caires liederistes, simfònics o de quartets de corda, sense que els berlinesos ens hi desvetllessin cap interès especial. El quart dels 12 concerts per a violoncel de Boccherini, poc conegut, va passar discretament i va ser on es van palesar més les mancances descrites del violoncel·lista que presumia de tocar un acreditat Matteo Goffriller de 1710.

JORDI MALUQUER
El Punt