Cerca de crítiques

Enquesta

Mulgrew Miller al Teatre Lliure

Manual de bones maneres

8/2/2004 |

 

Mulgrew Miller. Teatre Lliure. Sala Fabià Puigserver. Barcelona. Dilluns, 2 de febrer.

Quan la nova direcció del Teatre Lliure va prescindir dels serveis de l'Orquestra de Cambra de la casa alguns van voler veure en la decisió d'Àlex Rigola una incomprensible animadversió envers la cohabitació musical dins l'espai dramàtic. La impressió no podia ser més errònia, com va deixar palès el mateix director quan va decidir nomenar músic resident d'aquest espai i per a aquesta temporada el brillant compositor i pianista valencià Carles Santos. Ara, a l'espera que el geni de Vinarós concreti el seu projecte, els responsables del Lliure han volgut servir un aperitiu musical en clau de jazz. Un cicle de piano solo amb tres protagonistes nord-americans (Mulgrew Miller, Joanne Brackeen i Kirk Lightsey) i dos dels més personals exponents de la nostra pedrera (Agustí Fernàndez i Lluís Vidal).
Nascut al Mississipí i format entre els popes del bop, com el baterista Art Blakey i la vocalista Betty Carter, Mulgrew Miller va inaugurar la tanda d'actuacions amb un recital d'impecable execució estilística. Una soirée extremadament clàssica -Cole Porter, Dizzy Gillespie, Jobim, etc.- en què la correcció, la pulcritud i l'elegància no van deixar marge a l'espontaneïtat, la frescor, l'originalitat i la sorpresa.
Miller es va dedicar a exposar un manual de bones maneres que, tot i que va revelar-se excessivament superficial en la seva pretesa excursió per les diferents tonalitats del blues, va satisfer les expectatives d'un públic més propens a la degustació d'un tast d'acurada presentació que no pas a una teca de saborós contingut. Desprovist del potencial per recrear un univers propi, Miller no va fer més -ni tampoc menys- del que es pot esperar d'un músic de la seva condició. La seva pianística s'esplaia en el plaer dels sentits a través d'una manera de fer que segueix les pautes d'un mestratge -entre ells, Art Tatum- des d'una implícita dependència.
Al cap i a la fi, va proporcionar als assistents una vetllada agradable tot i que, per a un espai com el Lliure on es viu el teatre des d'un esperit de renovació, potser seria conseqüent demanar que apliqués els mateixos paràmetres a l'hora de programar altres disciplines com és el cas de la música.
Pere Pons
Avui