Cerca de crítiques

Enquesta

Festival Gergiev

11/11/2009 |

 

Programa: Orquestra Simfònica del Teatre Mariinsky amb el pianista Denis Matsuev, dirigits per Valeri Gergiev

Lloc i dia:Sala Pau Casals de l'Auditori

Programa: Obres de Sxedrin, Rakhmaninov i Mussorgski per l'Orquestra Simfònica del Teatre Mariinsky amb el pianista Denis Matsuev, dirigits per Valeri Gergiev.

En arribar al concert ens vam trobar amb una d'aquestes variables que, inevitablement, succeeixen de tant en tant. La indisposició de la violoncel·lista Marie-Elisabeth Hecker va obligar a canviar el programa i, a proposta del director de l'orquestra, es va convidar el jove pianista Denis Matsuev (1975) perquè exercís de solista en el Concert per a piano i orquestra núm.3, de Rakhmaninov. L'inicial decepció per no poder sentir el Concert per a violoncel i orquestra núm 1 de Xostakòvitx, molt més infreqüent en les nostres sales, va ser superada per la confiança en Gergiev. Segur que si darrerament hem sentit diverses vegades el concert de Rakhmaninov ara gaudiríem d'una interpretació de referència. I així va ser. Gergiev, que aquests dies està dirigint l'òpera de Berlioz Les troianes, va trobar temps per canviar el programa de Barcelona i donar-nos un devessall de matisos arrossegats per la força interpretativa que confereix a quasi tot el que interpreta. Va encertar, també, en la tria del pianista, Matsuev, que va començar amb unes sonoritats una mica de fortepiano i va anar clarificant el so per construir un discurs captivador i molt personal. El concert havia començat amb una obra brillant de Rodion Sxedrin, el Concert per a orquestra núm 1, que, basat en el folklore rus, recordava, en aquesta rel comuna que hi ha entre les músiques populars, obres del folklore mexicà. Potser també era de Sxedrin, marit de la ballarina Maia Plisetskaia, i coneixedor de la música espanyola, l'obra que va oferir de bis Matsuev, possiblement l'Imitating Albéniz.

 

La segona part la van integrar els Quadres d'una exposició de Modest Mussorgski en l'orquestració de Maurice Ravel. Brillantor expositiva i versió amb perfum d'autèntica, quan es toca tant i tan superficialment, ens va captivar malgrat potser l'excés final en la percussió metàl·lica. Innecessàriament, potser perquè no va assolir que el públic es posés dempeus, Gergiev va oferir dos bisos que van abaixar el nivell de les prestacions anteriors. El director galvanitza una orquestra amb una corda excel·lent i ja més corrent en vent i percussió. Aconsegueix que la música sigui viva i que un estigui pendent del principi al final de la proposta que planteja. Un dels indiscutiblement grans.

JORDI MALUQUER
El Punt