Cerca de crítiques

Enquesta

Mariss Jansons i l'Orquestra Philharmònica de Berlín

Bestial

13/5/2003 |

 

Obres de Beethoven i Dvorák. Orquestra Filharmònica de Berlín. Director: Mariss Jansons. Palau 100. Barcelona, Palau de la Música, 8 de maig.


Dos acords (o més ben dit, un de repetit), amb això n'hi va haver prou perquè ja intuíssim de bon començament que el retorn de la Filharmònica de Berlín i el de Mariss Jansons al Palau seria memorable. Són els acords que obren la Segona simfonia de Beethoven: secs, explosius, contundents, van marcar el to d'una versió que va reivindicar sense pors, en una època que prima l'anorèxia, el pensament tou i la castració/correcció política, el Beethoven per a gran orquestra i -perdó per l'expressió- amb dos collons ben posats, és a dir, titànic, poderós, fora mida, amb les costures del llenguatge clàssic a punt de rebentar d'energia. Una energia que emanava tant de la batuta com d'uns músics que, com pocs cops en les orquestres d'aquest nivellàs que ens visiten, es miren, s'escolten, respiren, vibren i fan música plegats. Ara bé, un Beethoven poderós no vol dir, en aquest cas, insensible o rígid. Mirant més cap al futur que cap al passat, Jansons va imbuir el larghetto d'una força gairebé visionària, mentre que, amb una mirada entremaliada, va subratllar amb la plena complicitat dels berlinesos els tripijocs dels dos darrers temps.
Avesats a vedets de la batuta fines i segures, veure en acció un antidivo i, alhora, un músic gran com una catedral com Jansons és un xoc saludable. Gest senzill, però claríssim, domini total de la situació i regulars grunys per empènyer encara més enllà els músics són armes d'un director electritzant que sap que tot edifici sonor ha de tenir uns fonaments sòlids, i com la corda greu de la Filharmònica de Berlín no n'hi ha dues al món, paret mestra d'una secció amb un pes específic anorreador i part essencial d'un conjunt que es manté inamovible en el punt més alt de l'Olimp orquestral (al costat de Viena, més fal·libles els alemanys, però també amb menys fums). La suma d'un conjunt amb ganes boges de tocar i un director amb ganes boges de fer música, que no està per bajanades, que entra a matar sense fer presoners, només pot donar resultats excepcionals, però la simfonia de Beethoven poc ens va preparar per a una Novena de Dvorák d'aquelles que et deixen clavat a la cadira rumiant si el que escoltes no és un somni.
Immensament tràgica, profundament emotiva (el solo del corn anglès al largo mereix aplaudiments fervorosos), furiosa i reflexiva, serena i dansaire, la partitura del músic txec es va desplegar amb una gamma d'emocions tan vasta com el nou món on va néixer. Ressenyar tots els moments sublims generats per Jansons i l'orquestra exigiria una anàlisi compàs a compàs, però quedem-nos en un final en què, després del paorós apocalipsi desencadenat per un Jansons posseït i uns filharmònics transfigurats, el diminuendo conclusiu va ser el just punt d'arribada d'una pugna ciclòpia. Només quedava espai ja per a la festa desenfrenada amb més Dvorák, la Dansa eslava op. 72 núm. 7, espectacular comiat d'un concert que només es pot definir d'una manera: bestial.


Xavier Cester
Avui