Cerca de crítiques

Enquesta

Pirates a Sabadell

26/10/2009 |

 

Programa: Bellini: Il pirata

Lloc i dia:Teatre de la Farándula de Sabadelll

Teatre la Farándula de Sabadell. 21-10-2009.

Albert Casals, Saioa Hernández, Ismael Pons, Eugènia Montenegro, Marc Pujol. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor Amics de l’òpera de Sabadell. Carles Ortiz, direcció escènica. Sergio Monterisi, director musical.

 

La gratuïtat del titular també respon al reciclatge de vestuari i moviment de la primera producció de la nova temporada d’òpera a Sabadell. I és que assolir la dignitat del cicle amb el seu limitat pressupost implica recuperar solucions ja conegudes en vestuari o moviment escènic, com algunes d’ Stefano Poda. L’ elegant joc de colors vermell i negre va vestir la ben emprada però escassa escenografia (cortinatges i una gran escalinata) amb què Jordi Galobart va ambientar l'obra, amb encertats clarobscurs en la il•luminació de Nani Valls. D’aquesta manera es va dissimular l’estatisme implícit en títols com Il pirata, que no es programava a Catalunya des de 1971 i que, al marge d’afegir l’ habitualment suprimit i irrellevant suïcidi de Gualtiero del final, va afirmar tres premisses.

La primera: Sabadell és un teatre de províncies i així s’ha de jutjar. La segona: urgeix ampliar i professionalitzar el cor abans de somniar amb una nou teatre, ja que 5 tenors entre 13 veus masculines són insuficients. La tercera: oferir oportunitats a joves valors en un panorama musical espanyol poc favorable. Així va debutar el jove Albert Casals (Gualtiero) en un rol líric i exigent en la tessitura, que va defensar amb bon fraseig tot i algun agut d’emissió estreta. Se n’ espera molt del seu Ferrando al Così fan tutte de final de temporada. No obstant, l’ estrella va ser Saioa Hernández (Imogene) amb ribets de dramàtica de coloratura per potència, per flexibilitat i per homogeneïtat de registre oferint, a més, una encarnació molt creïble. Sens dubte, farà carrera. El baríton Ismael Pons (Ernesto) va convèncer escènicament i vocal (entrada i duo amb Imogene), el mateix que Eugenia Montenegro (Adele) que es va deixar veure i es va fer escoltar en la tessitura impròpia de mezzosoprano, mentre que Marc Pujol va ser un correcte Goffredo. Finalment, Sergio Monterisi va demostrar ser un director d’ofici a l’estil d’un kapellmeister, sense concessions gratuïtes i eficaç en la concertació musical al capdavant de l’OSV que va respondre amb el nivell habitual (salvant errors puntuals).

Albert Ferrer i Flamarich