Cerca de crítiques

Enquesta

Excessos de música i d'èmfasi

13/10/2009 |

 

Programa: Obres de Beethoven i Mahler

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Amb l’habitual aforament aburgesat del cicle Palau 100, el primer concert de la nova temporada va acollir una sessió amb gran assistència –autoritats polítiques incloses- i massa música. Les obres com la Novena de Mahler han de presentar-se en un programa monogràfic: són una peregrinació intel•lectual no un tour de force en un tot estèticament inconnex. Un altre punt denunciable: quina empresa o qui elabora els programes de mà sense signar d’aquest i altres cicles? Falta molt més per destapar del cas Millet.

Si Mahler era el reclam de la vetllada, Piort Anderszewski era el luxe. Així ho va demostrar al Concert per a piano i orquestra núm. 1 de Beethoven molt beneficiat per l’ amplíssima secció de corda preparada per a la simfonia. El pianista polonès va oferir una lectura distesa, sense abusar dels contrastos interns –queden molt superats els tòpics d’allò viril i allò femení- i amb abundància de matisos tècnics i expressius de primer ordre. En general, va tendir a una lectura estàndard amb pols dialèctics localitzables entre el classicisme i el romanticisme davant els quals cal debatre sobre la unitat de l’obra. I és que no es pot jugar amb un plantejament moderadament clàssic en els moviments senars i un Largo visionari estès fins a l’ ens chopinià. Aquí, la clau fou la recreació d’una personalitat beethoveniana tan intimista i tendre com poc explorada en aquesta partitura, amb una llibertat de pols i fraseig que va cercar tant l’expressió com l’expressionisme sense perdre l’elegància i la subtilesa. El Rondó va impressionar pel brio, els canvis de tempo i els encerts humorístics fruit d’un intel•ligent treball idiomàtic on el fraseig construïa el discurs i no a la inversa.

A la simfonia, la Rotterdams Philharmonic Orkest va demostrar ser un conjunt estimable i poc més que va sofrir la ingenuïtat constructiva que la maduresa del director Yannick Nézet-Séguin diluirà. Aquest va iniciar l’obra en una torbació creixent i la va voler desenvolupar en la vivència esqueixada. Va haver-hi magnífics detalls com el descarat protagonisme de les dissonàncies però només va aconseguir una lectura on l’ impuls i l’excés de planificació van dominar per la falta de tensió acumulativa. Buscada la intensitat emocional d’aquesta manera, l’ idiomatisme i la finor perceptiva van veure minvada la seva potencialitat impedint aprofundir en la soledat, en la tristesa, alhora que en el plantejament del flash-back de records i reflexions de l’obra. No va optar per una lectura psicoanalítica: la Novena ha d’emanar sola, no se la pot constrènyer. El segon i el tercer moviments van ser els millor servits. El Rondó-Burleske va resultar més esbojarrat, més tendent a l’esquizofrènia dels efectes que a allò al•lucinat, especialment pel caràcter marcial i urgent en una successió frenètica de estigmes mancats d’exasperació, organicitat i perfil grotesc. L’ Adagio va recollir el pathos amb que s’havia desenvolupat la secció central del Rondó-Burleske (tema en trompeta) però sense mèrits realment emotius: va ser un comiat més propi de simfonies anteriors que de la Novena. La referida ingenuïtat de preceptes ocasionalment va apropar el final a Tchaikovsky més que al Mahler madur i trist. Això sí, Nézet-Séguin es va preocupar molt pel sacre respecte en acabar l’obra sostenint un silenci que, rarament, el públic barceloní va respectar.

 

Albert Ferrer i Flamarich