Cerca de crítiques

Enquesta

Els fruits de l'amor

3/10/2009 |

 

Programa: L'arbore di Diana de Martín i Soler. Dir.: Harry Bicket.

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Ha arribat l'hora de Martín i Soler? El Liceu i el Real per una banda, i el Palau de les Arts de València per l'altra, han endegat sengles iniciatives per tornar a donar vida escènica a les principals òperes d'un dels compositors més cèlebres de la Viena de finals del segle XVIII. Al teatre de les Rambles el primer fruit ha caigut de L'arbore di Diana, un dels títols de més èxit del compositor valencià, gràcies al seu franc melodisme i un llibret de Da Ponte enrevessat i descarat alhora, en què l'amor més sensual triomfa sobre la castedat.

La producció del Liceu és prou distreta per fer justícia a una partitura un xic prolixa, sense arribar, tanmateix, a l'homogeneïtat del muntatge de València de l'any passat. Les referències, força light, a l'estètica manga són més una excusa que no un element definidor de la direcció de Francisco Negrín. Amb un humor de traç gruixut no n'hi va haver prou per omplir un espai desangelat i una acústica cavernosa quan els cantants s'allunyaven del prosceni. I què era aquella remor contínua que sortia de l'escenari?

Laura Aikin va ser una Diana impecable en les compromeses agilitats del primer acte, un pèl asèptica quan la deessa es desgela al segon. L'hiperactiu Amor el va encarnar un Michael Maniaci de veu agra, mentre que els dos tenors no van tenir el millor dia: Steve Davislim va patir amb la tessitura d'alguna de les àries d'Endimione i Charles Workman va ser igual a si mateix (fiable, però poc estimulant) com a Silvio. Més bona impressió va causar el desimbolt Doristo de Marco Vinco. Ainhoa Garmendia, Marisa Martins i Jossie Pérez van ser un equilibrat trio de nimfes. Harry Bicket va ser el jardiner que amb cura (i un punt de brusquedat) va maldar perquè l'arbre donés fruits saborosos.

Avui
Xavier Cester