Cerca de crítiques

Enquesta

Una òpera, un intent i un vell conegut

4/8/2009 |

 

Programa: Ezio, òpera de Haendel. Solistes, Kammerorchester Basel amb la direcció Attilio Cremonesi. Festival de Montpeller - radio france

Lloc i dia:Òpera Berlioz-Le Corum

Un dels interessos d'enguany per assistir a un festival que dura més de quinze dies era la versió en directe d'Ezio, aquesta òpera infreqüent de Georg Friedrich Haendel i precisament en l'any que es commemora el dos-cents cinquantè aniversari de la seva mort. Ezio va tenir mala sort quan el 15 de gener de 1732 es va estrenar al teatre reial de Haymarket de Londres. L'havien deixat un castratto i dues sopranos que tenien el favor del públic i havia hagut d'improvisar amb cantants poc coneguts. Malgrat que el rei Jordi II assisteix a una de les representacions, el públic no hi respon i no se'n poden fer més de 5. Una raó afegida és que el llibret era de Metastasio, nom literari d'Antonio Trapassi, triomfador en totes les òperes europees però que no agradava al públic anglès pel fet que no entenia els recitatius cantats en italià. Abans que Haendel, un any abans, sobre el mateix llibret hi havien posat música Auletta i Porpora, veí d'escala de Metastasio a Viena. Després, Jommelli, Traetta, Hasse i Gluck utilitzarien el mateix llibret. El director del festival em va confessar que a ell l'Ezio que li agradava més era el de Gluck, i vaig deduir que havia programat el de Haendel per afegir-se a l'aniversari esmentat.

Ezio, que acaba de tornar triomfador amb Àtila de la batalla dels Camps Catalàunics, té una trama que es fa seguir i un bon nombre d'àries que si l'una és bella, l'altra encara més. La millor veu de la nit, la contralt Sonia Prina –és qui l'ha enregistrat en una versió que dirigeix Alan Curtis–, ens va fer gaudir en tres àries del seu personatge, l'emperador Valentinià, i especialment quan s'oblidava una mica que representava un personatge masculí i s'abandonava a la bellesa de la veu. Attilio Cremonesi, un brillant clavecinista, va exercir de director de l'Orquestra de Cambra de Basilea, i va aconseguir un ritme viu i un acompanyament meticulós de cada expressió vocal, amb cura de totes les dinàmiques i detalls. Llàstima que a aquesta lectura viva, que convencia que Ezio és una òpera important, no hi correspongués una interpretació vocal reeixida. Lawrence Zazzo, que interpretava el protagonista, és un bon contratenor, però no deixa mai, com la majoria d'aquests cantants, de palesar que es tracta d'una veu fabricada, amb poca naturalitat, i per mi constitueix una barrera receptiva difícil de superar. Veronica Cangemi, en el paper de Fúlvia, va recollir la torxa del protagonisme. És una veu encisadora en els moments delicats, però no té prou tremp per convertir-se en l'eix d'una representació. El tenor i el baríton que completaven el repartiment cantaven fora d'estil, i en canvi, una altra contralt, Kristina Hammarstroem, va defensar bé el paper més breu d'Onòria. Haendel va quedar content de la seva música, i en veure el poc ressò que va tenir Ezio va aprofitar-ne la majoria de les àries per revisar Il pastor fido, estrenat el 1712 i reposat el 1734.

Montpeller proposava un nou espectacle denominat Marie-Antoinette, les secrets d'une reine, a mig camí de tot. El promotor de la idea, el director d'escena Jean-Paul Scarpitta, va encarregar un text, prou correcte, a Evelyne Lever. Van decidir que una actriu, que a vegades desdoblava el seu discurs amb altres actors, recitaria un fragment que constituïa un quadre escènic il·lustrador dels moments importants de la vida de la reina. Quasi sempre a la fi de cada quadre, hi havia uns fragments musicals al·ludits, com en el cas de Grétry, Gluck, Piccinni o Sachini, per la mateixa reina o bé que constituïen una il·lustració musical de l'època. L'ambientació i el vestuari tenien un cert encís, i l'actriu, Natacha Régnier, ho feia bé, però tot plegat era feixuc, sense gaire vida. Per altra banda, el fet de reivindicar Maria Antonieta quan França és un estat que celebra la festa nacional precisament el dia de la presa de la Bastilla, preludi de l'enderrocament i guillotinament dels seus reis, comportava un cert risc. Per això es va introduir algun fragment que justificava de manera explícita aquella revolució, malgrat que ja en el text s'entreveia que mentre el poble ho passava malament les preocupacions de la reina, per exemple, eren desplaçar la influència de madame Du Barry aplaudint una obra de Gluck, Iphigénie en Aulide, que va tenir més èxit que Zémire et Azor, que Grétry havia dedicat a l'amant del seu sogre, Lluís XV. Hauria estat menys correcte però potser més viu fer un pasticcio, o sigui, agafar àries i músiques conegudes de compositors de l'època i fer-s'ho venir bé per posar-hi un text nou, més esquemàtic, que expliqués, tot cantant, la història. Al segle XVIII en van fer de preciosos. El conjunt Europa Galante, dirigit per Fabio Biondi, va tocar les músiques de vuit compositors amb propietat i vam poder descobrir una veu de mezzo interessant, la de Stéphanie Oustrac. La mort de Maria Antonieta estava il·lustrada, ves quina idea, pel Lacrimosa del Rèquiem de Mozart.

Vaig poder assistir a altres manifestacions musicals. Una, de l'Orquestra Filharmònica de Radio France, dirigida per un vell conegut de l'OBC, Eliahu Inbal, que ens va oferir una brillant versió –Création en France, subratllaven– d'una obra de Zemlinsky de 1897, la Simfonia en si bemoll major, i també, encara ben cantades, les quatre darreres cançons de Richard Strauss per Waltraud Meier. La millor vetllada musical va ser la que el veterà pianista Aldo Ciccolini, de 83 anys i que sortia d'una crisi de salut que li va impedir tocar del programa proposat les Dix pièces pittoresques, d'Emmanuel Chabrier, i els Embrions dessechés, d'Erik Satie, i es va refugiar en el repertori habitual, les sonates 11 i 13 de Mozart, tocades en un prodigi de sensibilitat i elegància, i el segon llibre de Preludes de Claude Debussy. En les tres propines que va haver d'oferir va tenir la delicadesa d'afegir-se al centenari d'Albéniz amb l'Evocació de la seva Suite Ibèria.

JORDI MALUQUER
El Punt