Cerca de crítiques

Enquesta

La cita ineludible

2/8/2009 |

 

Programa: Josep Carreras

Lloc i dia:Cap Roig

Josep Carreras és un clàssic de les nits de Cap Roig. Els espectadors s'hi aboquen com una de les cites indiscutibles de l'estiu, precedida sovint per una visita als impressionants jardins que, baixant en cascada per un penya-segat, exhibeixen l'extraordinària badia de Calella de Palafrugell. Entre aquest públic, especialment abillat per a l'ocasió, hi havia dos companys de professió, el tenor Jaume Aragall i el baix Stephano Palatchi.

Gràcies al fort vent que va bufar durant tot el dia i es va endur la xafogor imperant, la nit va començar fresca, neta i estrellada. El tenor es va presentar en gran format, acompanyat de la soprano valenciana Isabel Rey, l'Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per David Giménez Carreras i el Cor de Cambra del Palau de la Música.

El format de concert li escau molt bé a aquest cantant, que ja des de fa anys ha anat deixant els muntatges d'òpera. El d'ahir es va decantar per la sarsuela -tant catalana com castellana-, un gènere que de mica en mica recupera dignitat.

Va obrir la nit l'Orquestra del Vallès amb els aires espanyols del preludi de La Revoltosa, de Ruperto Chapí, per donar pas, tot seguit, al tenor, que després de ser rebut amb forts aplaudiments per un públic incondicional, es va estrenar amb la romança Lejana tierra mía, un viatge doblement nostàlgic tant pel text com pel seu compositor, Carlos Gardel. Si bé l'excessiva amplificació li va jugar alguna mala passada, a Les neus de les muntanyes, de la sarsuela Cançó d'amor i de guerra, de Rafael Martínez, ja li va trobar la mida i els cops de so van desaparèixer.

Isabel Rey, ja des del primer moment, va fer gala d'una exquisida tècnica vocal i una especial sensibilitat com a intèrpret, dues característiques que l'han dut a triomfar als millors teatres d'Europa i Estats Units. La seva Sardana de Cançó d'amor i de guerra, interpretada amb la part femenina del cor, va sonar més que convincent.

La nit s'anava escalfant i venia la segona ronda de cançons, altre cop amb Carreras, que va rebre merescuts bravos en acabar una entregada i passional Ya mis horas felices, de La del Soto del Parral. Isabel Rey es va endinsar en la Canción de Paloma d'El barberillo de Lavapiés -llàstima altre cop d'una amplificació que donava uns aguts massa forts- i l'Orquestra va treure l'alegre i dinàmic Intermedi de La boda de Luis Alonso molt ben rebut pel públic. La primera part va acabar amb el Dúo y jota d'El dúo de la Africana, amb un apassionat Carreras intentant convèncer Isabel Rey perquè se'n vagi amb ell.

La segona part va canviar de registre, i orquestra i cantants es van endinsar en la música popular italiana. Després que el Cor de Cambra del Palau oferís Carnevale di Venezia de l'òpera I Gondolieri de Rossini, aquest cop acompanyats només pel piano, Josep Carreras va treure la seva part més passional amb Silenzio cantatore de Gaetano Lama i Pecchè de Francesco Pennino. Isabel Rey es va decantar per Giuseppe Mercadante amb Lu Cardillo i Carreras va tornar amb Passione de Nicola Valente per deixar pas a l'Orquestra que amb l'Intermezzo de Cavalleria Rusticana va donar un respir als cantants. Aquests van acabar el concert posant tota la carn a la graella, Isabel Rey amb Mattinata, de Ruggero Leoncavallo, i Josep Carreras amb l'arxifamosa Core n'grato, que va ser llargament aplaudida per un públic que omplia tot l'Auditori de Cap Roig.

I és que si alguna cosa té Josep Carreras és, a part d'una gran veu, una passió per la música que enganxa.

Marta Porter
Avui