Cerca de crítiques

Enquesta

Una formació magistral

2/8/2009 |

 

Programa: Irvine Arditti (violí), Ashot Sarkissjan (violí), Ralf Ehlers (viola) i Lucas Fels (violoncel).

Lloc i dia:Església de Sant Genís, Festival de músiques de Torroella de Montgrí

El quartet és la formació magistral en la qual els grans compositors han expressat millor el seu pensament musical. Una formació que neix, pot dir-se, amb el classicisme, que té com a primeres figures Haydn (que li dóna la seva forma definitiva) i Mozart, i que assoleix la seva cúspide amb Beethoven, per convertir-se al llarg dels últims quatre segles en el mitjà més pur d'expressió del pensament musical. Només la sonata per a piano pot comparar-se en importància, en l'aspecte creatiu, al quartet de corda, i només els grans han aconseguit assolir amb ells el cim del pensament musical d'Occident.

 

Faig aquestes consideracions per una causa: divendres vam tenir la triple sort d'assistir a un concert memorable en el qual vam escoltar quatre obres d'aquesta formació magistral. Triple sort per haver-ho aconseguit a través d'un grup, el quartet Arditti, de primeríssima qualitat; per reunir l'obra de quatre grans mestres, i per fer-ho a través de quatre obres que sens dubte reflecteixen el pensament de quatre compositors de primera línia. Va ser, no exagero, com si rebéssim una lliçó inoblidable.

La Gran fuga op. 133 de Beethoven és una de les obres més importants del músic alemany, no només pel seu valor artístic, sinó també per la recuperació de l'art del contrapunt, que havia estat gairebé oblidat dins del classicisme i que significa l'inici del romanticisme (encara que fos Mendelssohn el redescobridor de J.S. Bach) i, juntament amb els seus tres o quatre últims quartets, és la gran fita en el desenvolupament tècnic i del pensament al qual obliga aquesta formació, així com l'expressió més encertada d'aquest compositor.

Bela Bartók, tant en l'harmonia com en la recuperació del contrapunt donarà el segon pas, per saltar més enllà del pensament clàssic i, juntament amb Schoenberg, tot i que per diferent camí, trencar amb l'academicisme.

Però, a més a més, en aquest concert, jo almenys, he descobert un gran compositor que exercita aquesta formació –de la que fugen molts compositors de fama– i que ho fa amb un coneixement, una expressivitat i una profunditat de pensament que val la pena destacar sens dubte: Benet Casablancas. El seu Tercer quartet per a corda és, tot i no haver-lo pogut llegir i en una primera i única audició (insuficient per a una obra tan difícil i profunda), una obra de gran envergadura, una representació de l'aprofitament d'aquesta formació meravellosa que és el quartet, en la qual el compositor es troba com un torero davant del toro, sense cap altra defensa que el seu talent.

El concert va acabar amb una preciosa i precisa versió de l'únic quartet que va escriure Maurice Ravel, obra que, per contra, es trobava una mica fora de la línia, en aquest cas, després de les de Beethoven, Bartók i Casablancas, però que, sens dubte, hagués tingut cabuda per la seva qualitat com a segona obra del programa, és a dir, respectant l'ordre cronològic del concert. Sabem que el quartet Arditti està gravant una versió dels quartets de Benet Casablancas i esperem tenir la sort que siguin quatre i no tres els que pugui gravar. Ens ho deu aquest bon músic.

Eduardo Rincón
El Punt