Cerca de crítiques

Enquesta

La mort no és una

23/7/2009 |

 

Programa: Turandot de Puccini

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Un lapsus sense importància pot donar moltes pistes. Marco Berti es va confondre i en lloc de respondre a Turandot Gli enigmi sono tre, una è la vita, va repetir el La morte è una que li llança la princesa. Per descomptat, per a Núria Espert la mort són dues, la de Liù i la de Turandot, una novetat que semblava menys convincent en la tercera aparició del muntatge.

La novetat més ressenyable era el nou repartiment encapçalat per Maria Guleghina. Si la veu de la soprano russa ha perdut part de la insolència d'antuvi i l'agut és més insegur i oscil·lant, la seva concepció de Turandot ha progressat positivament des de les funcions a València l'any passat, i en els enigmes i el desgel sap trobar més varietat d'inflexions que humanitzen aquest ésser de gel. Les característiques de la producció van permetre a Marco Berti (Calaf) plantar-se a l'escenari per desplegar una trompeteria vocal de notable impacte (els aguts els aguanta poc, però) i escassa subtilesa.

La més esperada, tanmateix, era Ainhoa Arteta, soprano mediàtica com poques que ha sabut vendre bé la seva condició de proscrita. Liù és un bombó de paper i la soprano basca ho va explotar amb habilitat amb una veu que s'ha enfosquit en el centre i ha perdut fermesa en el terç superior. Completaven el repartiment un descompensat trio de ministres (era Ping el millor paper per al debut de Gabriel Bermúdez?), un Timur desgastat (Stefano Palatchi) i un Altoum (Josep Ruiz) impecablement cantat com pocs cops passa. Giuliano Carella va tirar, com el 2005, pel dret amb temps ràpids i clímaxs eixordadors, mentre que la producció de Núria Espert manté la fascinació d'un decorat i un vestuari opulents i un sa sentit de l'espectacle. Aquesta Turandot encara té molta vida.

Xavier Cester
Avui