Cerca de crítiques

Enquesta

Estil propi

16/7/2009 |

 

Programa: Laia Masramon

Lloc i dia:L'Auditori

Laia Masramon va certificar a la Sala Oriol Martorell l'alt concepte que d'ella s'ha anat formant el públic. Hi va entrar en contacte molt jove i ara, pròxima a la trentena i un cop acabat el període formatiu, demostra haver assolit un nivell tan satisfactori com interessant, basat en una tècnica segura i un estil que defuig els escarafalls i els escreixos emotius. La intenció prioritària és palesar en cada nota l'essència més pregona de les obres.

Va començar amb les formidables Variacions en fa menor de Haydn, una d'aquelles obres que difuminen les categories. Van seguir els dos moviments de la Sonata núm. 27 que Beethoven va dedicar al comte Lichnowsky per festejar el seu casament. El primer moviment representaria el combat entre el cap i el cor, mentre el segon, un meravellós i desestructurat rondó, seria una conversa amb l'estimada. El bloc acabava amb la Fantasia op. 77, on també es va fer palès el control que Masramon exerceix sobre les inflexions del discurs destacant el progressisme beethovenià. Em va convèncer la manera d'acumular i alliberar l'energia, un aspecte que és una de les proves del cotó en qüestions d'anàlisi pianística. Com els grans, Laia Masramon sap quan i on han d'esclatar els sentiments.

La segona part estava dedicada a Chopin amb dos Nocturns, les Masurques op. 30 i la garratibant Fantasia op. 49, tocats amb claredat d'idees i predomini del pathos sobre del melos. Si en el cas de Beethoven la projecció es dicotomitzava cap a Schubert i Brahms, l'enfocament aplicat a Chopin permet albirar que la pianista de Santpedor ha de ser una formidable intèrpret de Fauré. La maduresa, l'ànsia de bellesa, ja les posseeix.

Xavier Casanoves Danés
Avui