Cerca de crítiques

Enquesta

Glass despulla Glass

16/7/2009 |

 

Programa: Philip Glass

Lloc i dia:Auditori Municipal de Sant Feliu de Guíxols

Va aparèixer dalt l'escenari per presentar, ell mateix, un concert absolutament minimalista, tant pel repertori, que amb els anys ha adquirit gruix, colors i dialèctica, com també per la posada en escena: piano, violoncel i percussió. El de dimarts va ser un d'aquells concerts rars de veure, infreqüents, en què la música apareix en estat pur, sense projeccions ni vídeos, sense electrònica i sense escenografia, lluny de l'artificiositat de l'òpera -aquest setembre Glass estrena a Linz (Àustria) la seva última òpera, Kepler-. En un local mitjà, l'Auditori Municipal de Sant Feliu de Guíxols, que va fer un ple i es va revelar com l'espai idoni per a aquest format, Glass va arrencar, piano sol, amb un dels seus clàssics, que va encantar al públic, desitjós d'aplaudir al final de cada moviment. Metamorphosis ha anat evolucionant amb els anys i segueix conservant aquell do d'anestesiar les ments. Com un bàlsam per a l'esperit, durant 12 minuts, Philip Glass ens va fer fer un viatge pel passat i va deixar ben clar per què se'l considera el pare del minimalisme.

Però lluny de recrear-se en la nostàlgia, el compositor nord-americà va oferir un repertori ben innovador en què, en tot moment, el violoncel de Wendy Sutter va ser el protagonista. Lluny de convertir-se en el centre d'atenció, el Philip Glass pianista va quedar en un segon terme durant tot el concert per reivindicar el Philip Glass compositor.

Així, la segona peça del programa, una suite sobre els seus Songs & poems, van ser 28 minuts per a cello sol en els quals Glass explora les sonoritats més greus de l'instrument, en un text dur i sense concessions al públic, amb constants canvis de dinàmica en el primer moviment per acabar en un to més postromàntic. L'Étude n. 10, per a piano i percussió (de mà), va donar pas a Mick Rossi, que va anar combinant plats, tambors, marimba, gong i celesta en un ventall de possibilitats sonores infinites. I ja presentat el trio -Glass, Sutter, Rossi-, amb Tissues-Naqoyqatsi Glass va treure el millor de cada instrument, convertint el piano en un instrument de corda polsada o amb una simple nota amagada rere la marimba, extraient al cello tot el seu lirisme dramàtic i acabant amb un autèntic conte musical per a infants gràcies a la combinació del so cristal·lí de la celesta a duo amb la gravetat del cello. Van acabar amb el contundent duet de piano i cello Secret agent, amb Mick Rossi com a pianista, i tres fragments de The screens on es combinen els sons orientals amb la nostàlgia del postromanticisme britànic amb adagio final.

Els bisos, una peça per a piano a quatre mans -Glass + Rossi-, un duet de cello i celesta del meravellós Book of londing, en què Glass musica poemes de Leonard Cohen, i un especialment dedicat El cant dels ocells, van tancar una vetllada intimista en què el públic -en gran part joves al voltant de la vintena- va acomiadar el seu ídol dempeus.

El Festival de la Porta Ferrada la va encertar un cop més amb aquesta petita joia, tan íntima i rara de veure. Philip Glass ho va agrair i en acabar el concert ja parlava de futures col·laboracions amb el director del certamen. Benvingudes siguin.

Marta Porter
Avui