Cerca de crítiques

Enquesta

'Lied' patològic

8/7/2009 |

 

Programa: Ian Bostridge

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Interpretar un text musical és, en el fons, un acte intervencionista, la gràcia, o la manca de gràcia, és la capacitat de dissimular el rastre, de fer veure que no hi ha cap artifici, l'art d'amagar l'art, en definitiva. Ian Bostridge no amaga res, en el seu capteniment i, sobretot, en el seu cant queda evident que estem davant un tenor que aborda el lied amb un bombardeig d'accents, inflexions, subratllats i incisos que sobrecarreguen el text primigeni amb les aportacions pròpies de l'intèrpret. Si hi sumem una veu blanquinosa i de cos limitat, arquetípica de la imatge en general assumida dels tenors britànics (si bé aquí semblava escurçada per dalt), tindrem un bon grapat de raons per les quals molts crítics detesten Bostridge. Ara bé, la seva intel·ligència i la coherència absoluta amb què aplica la seva concepció del cant poden ser també raons per a un gaudi, si es vol, amb un punt de perversió, com va ser el cas del monogràfic Schubert en un Liceu d'aforament prevacacional.

Aplaudim d'entrada una tria de vint lieder (més dos de propina) realment esplèndida, amb ben poques peces arxisuades (i les que ho eren, com Sei mir gegrüsst, plantejades des d'una òptica original) que constituïen un cicle coherent al voltant del desamor i l'anhel de mort. La sensació d'unitat es va reforçar per la interpretació contínua de les peces i per la presència d'un pianista excel·lent com Julius Drake, company, que no serf, en el periple emocional de Bostridge. Les contorsions contínues en un fraseig expressionista ens feien pensar que els protagonistes de les peces, més que ànimes apesarades, eren casos patològics d'inestabilitat mental (el minidrama de Tiefes Leid) que només en comptades ocasions (Auf Heliopolis I) arriben a cert estat de serenor. Pervers, sí, però també fascinant.

Xavier Cester
Avui