Cerca de crítiques

Enquesta

Més èpic que afectuós

18/6/2009 |

 

Programa: Haydn: Simfonia núm.82 en Do major “L’ós”. Mahler: Simfonia núm.4

Lloc i dia:2-6-2009. Palau de la Música Catalana

Mojca Erdmann, soprano.

Wiener Symphoniker Orchestra. Fabio Luisi, director.

 

Els tòpics parlaran de despullament de textures, interès per l’ estructura i cura dels matisos expressius. És a dir, acabats tècnics d’ alta gamma en una lectura pulcre i amb gest ferm de Fabio Luisi. Els moderns parlaran de l’ aconseguit idiomatisme sense necessitat d’instruments d’època amb els preceptes actuals en quant a vibrato i articulació. Altres admiraran l’ equilibri i fluïdesa del conjunt i del discurs, amb les seves ben portades tensions i l’eficàcia individual dels músics d’una orquestra que ens recorda el fluix nivell de les formacions catalanes. Això podria ser el referent a la Simfonia núm 82 de Haydn, amb detalls com el difuminat pas del Minuet al trio.

En canvi, essent una lectura suggerent i planificada, Luisi hauria d’enfocar els seus preceptes cap a Beethoven o Brahms més que a la Quarta de Mahler. El seu concepte té poc de simbolista i d’innocent. Ho va demostrar l’aspre desenvolupament del primer moviment a cavall del febril i l’intimisme amb un caràcter força expositiu i l’eficàcia perlocutiva de l’ scordatura en el segon moviment. Amb algun rubato i ritardando discutibles –tancament del primer moviment-, en part pel constrenyiment del tempo, l’ excés de força va convertir el clímax del Ruhevoll en un bot més propi de la Tità. I és que sense ser expressionista, Luisi va impulsar allò vigorós dels moviments senars emparentant-los amb la fisicitat de la Tercera simfonia. Opció acceptable en la qual no va encaixar el cant exquisit i delicat de Mojca Erdmann: li falta cos vocal. La Quarta requereix una veu de lírica pura capaç d’ aprimar el so, no pas veus de lírico-lleugera que ni per volum ni per comoditat en la tessitura solen complaure plenament.

Albert Ferrer i Flamarich