Cerca de crítiques

Enquesta

Exquisida i picant Ángeles Blancas

8/6/2009 |

 

Programa: Ángeles Blancas, soprano

Lloc i dia:Foyer del Liceu

La soprano exhibeix, amb un repertori de sarsuela, la seva exuberant presència i brillantor vocal al Liceu.

 

Contundent espectacle al foyer del Liceu. El devessall de prestacions exhibit per la soprano Ángeles Blancas és dels que queden gravats a la retina. El repertori de sarsuela amb incursions en la revista, passat pel tamís d’aquesta exuberant artista, va satisfer les expectatives del públic atret per aquest muntatge amb estètica de cabaret dirigit per Emilio Sagi.

Explosiva en la seva vocalitat i amb carregades dosis de picardia i sensualitat, la cantant va dominar el xou des del principi fins al final demostrant la seva condició d’animal escènic. Generosa i desinhibida, Blancas, acompanyada al piano pel fantàstic Giovanni Auletta, va aparèixer amb un vestit amb brodats vermells, flor als cabells i una cortina de globus. Calor a la sala a l’iniciar el programa amb la veu encara freda per cantar la romança d’Elena, Me llaman la primorosa, d’El barbero de Sevilla, que dóna títol al recital.

Res important perquè l’ambient de l’abarrotat foyer va començar a posar-se a to molt aviat. L’ús graciós dels ventalls i mantons, i una gestualitat de primera, però sempre mesurant els excessos, van posar les coses al seu lloc. Va millorar amb la seva versió de la Canción de la gitana, de La alegría del batallón, i va esclatar amb De España vengo..., d’El niño judío. La interpretació, passejant airosament la seva figura entre les taules del foyer, de La canción de la paloma, d’El barberillo de Lavapiés, va tancar un primer bloc.
I va arribar el torn als moments de més intensitat dramàtica. La Blancas més passional, amb un sensual vestit negre, peineta, mantellina i collarets sàviament utilitzats, va brodar Qué te importa que venga, de Los claveles; Cuando está tan hondo, d’El barquillero, i Sierra de Granada, de La Tempranica. La cançó Vivan los que ríen, de La vida breve de Falla, la va acabar interpretant ajaguda a terra.

INSINUANTS RECREACIONS / L’apoteosi va arribar després d’una interpretació al piano de Tarantella de Liszt. Lluint un vestit blanc i perruca rossa, Blancas es va mostrar pícara amb les seves insinuants recreacions de Tango de la Menegilda, de La Gran Vía; la cèlebre ¡Ai Ba!, de La corte del faraón, i La canción del higo, de la revista La pipa de oro, i aquella picant i divertida tornada, amb ella entre el públic i un altre cop globus en escena: Alegrí, alegrí, con la mano no, con la boca sí.

Els piropos i els bravos es van desfermar amb el bis La tarántula –ja saben, aquella bestiola tan dolenta que pica i s’amaga–. Èxit en el seu canvi de registre per a aquesta versàtil cantant d’òpera. Que torni aviat.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódic de Catalunya