Cerca de crítiques

Enquesta

Santos concertant

Piturrino fa de músic

28/5/2009 |

 

Programa: Cales Santos

Lloc i dia:Teatre Lliure

El piano, com bé és sabut, és al centre de l'activitat creativa de Carles Santos. Després de diverses propostes en solitari, era qüestió de temps que el músic de Vinaròs ens oferís el que, en essència, és un concert per a piano i orquestra. Esclar que, tractant-se de Santos, la forma que aquest concert adopta és sorprenent i fascinant. El primer element admirable d'una obra que acaba amb la insistent i quasi histèrica afirmació "És el temps", i les variants més impensades, és el domini que té Santos del temps musical. Durant una bona hora, l'interès no decau mai gràcies a la sàvia dosificació dels recursos i els efectes.

Com en tota bona obra concertant, hi ha diàleg instrumental, com l'establert a l'inici entre el piano i el primer violí i, després, amb el trombó; hi ha cadències del solista i tutti eixordadors; i hi ha moments agitats i meandres de lirisme que adopten una dimensió poc usual en peces anteriors de Santos (en especial, el preciós passatge amb la viola). De fet, l'escriptura per a corda adopta una plasticitat que contrasta amb els elements més bandístics del metall, i els jocs de preguntes i respostes entre les dues seccions, amb el piano al centre com a element obsessivament rítmic, té un clar component escènic indefugible en l'univers artístic de l'autor de La pantera imperial, no debades un concert no deixa de ser una posada en escena.

Per dur a bon port l'empresa, era imprescindible la complicitat de l'orquestra, i així ha estat en el cas d'un Barcelona 216 dirigit amb ímpetu per Xavier Piquer. D'aquesta manera, l'impressionant final, encetat per una brutal descàrrega de tambors (millor dit, una mascletà en tota regla), va tenir un devastador efecte catàrtic. Piturrino potser fa de músic. Carles Santos és músic. Per descomptat, fascinant.

Xavier Cester
Avui