Cerca de crítiques

Enquesta

Llibertat condicional

20/5/2009 |

 

Programa: Fidelio de Beethoven

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Fidelio torna a casa, l'escena, després d'anys i panys a la garjola de les versions en concert. Amb totes les irregularitats, que no són poques, l'òpera de Beethoven pot transmetre millor el missatge de fraternitat i llibertat en una acurada aposta dramàtica. No és el cas, però, de la producció de Jürgen Flimm. Només els ingenus o els recalcitrants poden pensar que canvi d'època és igual a relectura radical, i menys en un bastió de la caspa escènica com el Met, i per a Flimm aquí no és més que un recurs cosmètic (du records dels drames carceraris made in Hollywood) per explicar el mateix de sempre, amb afegits puntuals no sempre reeixits (el linxament de Pizarro).

La raó principal d'importar aquesta discreta producció és Karita Mattila, protagonista a Nova York (i també en una reposició al Covent Garden), una Leonore entregada fins a l'última fibra, amb un cant vibrant que emociona al primer acte (esplèndida ària) però que al segon no pot amagar la creixent inestabilitat de la veu. Al seu voltant, més discreció: un pàl·lid Rocco (Stephan Milling), un Pizarro amb actitud de malvat de telefilm (Torje Stensvold), un Fernando insignificant (Anders Larsson) i un Florestan (Clifton Forbis) condemnat per la tessitura i sense possibilitat d'indult per culpa d'un fraseig a cops. Les aportacions d'Elena de la Merced (Marzelline) i Matthias Klink (Jaquino) van ser insuficients per obtenir el tercer grau.

A la seva última òpera com a titular del Liceu, Sebastian Weigle va aconseguir una lloable transparència orquestral a un preu excessiu: escassa unció (cor de presoners), limitat punch dramàtic i massa problemes de quadratura amb els solistes. ¿El veredicte de l'estrena? Llibertat condicional sense fiança.

Xavier Cester
Avui