Cerca de crítiques

Enquesta

Cim musical

Palau 100

27/4/2009 |

 

Programa: Simfònica de Mont-real amb Kent Nagano

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

A aquestes altures, la disquisició entre música pura i música programàtica no té gaire sentit, més enllà de la seva dimensió històrica. Tan absurd és triar entre una fuga i un poema simfònic com entre una pera i una poma. Per molt que sonin ocellets i vaques (o la seva reproducció musical), no cal imaginar-se una muntanya per gaudir d'Una simfonia alpina de Strauss, desplegament enlluernador de totes les potencialitats de la gran orquestra postromàntica. I així va ser amb la Simfònica de Mont-real i Kent Nagano.

Amb un gest net, el director americà va construir sense defalliment el gegantí arc musical de la partitura. Els diferents capítols es van succeir sense trencaments, amb una fluïdesa, posats a buscar símils, més fluvial que alpina, però ineluctable, sense que això anés en detriment de la impecable caracterització d'atmosferes, colors i intensitats.

Lligada estretament durant els anys 80 i 90 a l'eclosió del cedé, la Simfònica de Mont-real ha patit els últims anys notables turbulències. Nagano l'ha tornat a situar en una posició destacable i si bé el so no és especialment glamurós, la combinació de veterania (els solistes de fusta) i joventut (un primer trompeta espectacular) i la cohesió entre seccions van garantir que el concert fos un dels cims de la temporada. La mirada analítica (que no desapassionada) de Nagano va ressaltar els estrats sonors de Debussy al Preludi a la migdiada d'un faune i a La mar, en què l'hedonisme egòlatra va cedir lloc a la lucidesa del discurs. ¿L'entusiasme mitigat del públic al final de l'Strauss o de la primera propina (un Fêtes de Debussy convertit en pura filigrana) és perquè ambdues peces acaben de forma recollida? La resposta més sorollosa a la vibrant Farandole de Bizet donaria la raó a aquest trist raonament.

Xavier Cester
Avui