Cerca de crítiques

Enquesta

Un repte líric

Òpera Catalunya

27/4/2009 |

 

Programa: Don Giovanni de Mozart. Solistes, Cor dels AAOS i Orquestra Simfònica del Vallès, amb la direcció escènica de Pau Monterde i la musical de Daniel Martínez.

Lloc i dia:Teatre Municipal La Faràndula de Sabadell

El plantejament del director Pau Monterde és dels més intel·ligents que un ha vist darrerament en el món de l'òpera. Les escenes de Il dissoluto punito ossia il Don Giovanni, títol original que es va projectar a la pantalla durant l'obertura, són prou fosques i tenebroses per permetre una escena obscura que juga amb la il·luminació i algun element escàs, i que ho deixa tot a la capacitat escènica i vocal dels intèrprets, magníficament abillats amb un vestuari dissenyat per Ramon B. Ivars.

 

El repte, per a Òpera Catalunya, era important. Si hi ha una òpera difícil per als cantants, és Don Giovanni. El mercat és ple d'enregistraments, amb solistes d'anomenada, plens de defectes. Enfocar, doncs, una obra d'aquesta envergadura amb cantants que, excepte Peter Buchkov com a Leporello, afrontaven per primera vegada el rol, en feia augmentar el risc. El resultat global el podem qualificar d'acceptable malgrat que hi va haver una manca de ritme, amb moments lents, que no sabem si atribuir a la direcció musical o a la precaució de les primeres funcions. Cal pensar que Manresa, Figueres, Lleida, Terrassa, Sant Cugat, Girona, Viladecans i Granollers, que acolliran la gira, en sortiran beneficiades pel rodatge que s'haurà fet de l'obra.

El conjunt de la representació va estar molt determinat pel que cadascun dels personatges hi aportava. El Don Giovanni del mexicà Carlos Andrade, tot i que té una veu capaç de modulacions subtils, va defugir el personatge d'un Don Joan psicològicament complicat per encarnar una simple força fornicadora de la natura, que utilitza la mentida i l'engany sense cap escrúpol. Millor en els recitatius que en les àries, que li van quedar una mica planes. El Leporello ja esmentat de Buchkov va ser professionalment impecable, tot i l'escassa malícia demostrada en l'ària Madamina, il catalogo è questo... Carles Cosías ens va donar un dels Don Ottavio més ardits que hem vist. La seva darrera ària, Il mio tesoro, li va sortir brodada, i a partir d'aquí i de la gran ovació que va rebre, també els recitatius, en què semblava més dubitatiu, van ser impecables. Maribel Ortega, fins ara una veu verdiana, va demostrar que pot ser una Donna Anna impactant. Li manca adaptar-se en determinats frasejos a la línia mozartiana. Va tenir una prestació acceptable, malgrat que la gran ària final Non mi dir no la va controlar bé tot i els aplaudiments estentoris que amb una exhibició de potència vocal va aconseguir. La Donna Elvira de Montserrat Martí va encarnar sempre la dignitat d'un personatge ofès, i va excel·lir en el breu fragment des de la finestra Ah taci, ingiusto cuore amb un agut de somni. La Zerlina, que en aquesta ocasió interpretava Ilona Mataradze, va tenir bona projecció vocal i una desimbolta actuació escènica, però la seva impostació li feia en segons quins moments un so estrident. El personatge perfecte, per actuació, veu i credibilitat, va ser el Masetto d'Alexis Trejos. Un gran moment col·lectiu amb músics a l'escena va ser el del minuet de la festa de Masetto i Zerlina. L'orquestra va seguir amatent tota l'actuació, va subratllar atmosferes i va servir bé els cantants.

JORDI MALUQUER
El Punt