Cerca de crítiques

Enquesta

Gustavo Dudamel i la Simón Bolívar captiven l’Auditori amb obres llatinoamericanes i Txaikovski

25/4/2009 |

 

Programa: Orquestra Simón Bolívar amb Gustavo Dudamel

Lloc i dia:Auditori

Exaltació de la música des del sentiment. Projecció de l’esperit del sistema creat per José Antonio Abreu a Veneçuela. Intèrprets que desenvolupen amb energia juvenil tota la creativitat forjada des d’una feina de base, que té l’Orquestra Simón Bolívar com a punta de l’iceberg. La formació, magistralment dirigida pel carismàtic Gustavo Dudamel sorgit del mateix planter, va exhibir dijous a l’Auditori tot un desplegament de nervi, talent i força sonora.

Una festa, un deliri, una clamorosa celebració compartida pel públic més entusiasmat que hem vist en els últims anys. I també una reflexió sobre com es poden renovar els concerts de la clàssica per atraure nous adeptes, ja que Dudamel i els seus van donar una lliçó sobre la manera de comunicar la música.

El director va ser rebut gairebé com una estrella del pop. Banderes veneçolanes i la presència de joves espectadors, que no dubtaven a trencar el ritual de la clàssica aplaudint durant les pauses dels moviments, van crear una atmosfera diferent. Però el silenci emocionant amb què es va seguir el repertori no deixa cap dubte sobre l’impacte que va provocar al públic la interpretació de les obres ofertes.

La primera part va tenir un color llatí. Peces curtes, però de gran intensitat. Sensemayá (Canto para matar una culebra) del mexicà Silvestre Revueltas, inspirada en el poema de Nicolás Guillén sobre els ritus dels negres a Cuba, ens va traslladar com en un bolero ravelià als ritmes dels rituals afroamericans.

Va anar seguida de la paisatgística Mediodía en el llano, suite d’Antonio Estévez amb la soledat de fons, i Santa Cruz de Pacaraigua, d’Evencio Castellanos -tots dos veneçolans–, un poema simfònic ple de ressonàncies folklòriques que va aconseguir posar el públic dempeus, abans d’arribar a la Quarta de Txaikovski. Aquesta simfonia sobre els imperatius del destí que acaba, com el concert, amb una festa popular va ser interpretada amb gran força i delicada subtilesa en el pizzicato.

Música popular amb dos bisos de bogeria. Especialment el dedicat al mambo, amb els músics ballant sobre l’escenari i jugant amb els instruments. Deliri total en una platea que gairebé s’esfondra.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya