Cerca de crítiques

Enquesta

Intimisme en una vetllada màgica

Nits de clàssics

9/4/2009 |

 

Programa: Joan Rubinat (piano), Cançons i danses de Frederic Mompou i els darrers vuit nocturns de Chopin

Lloc i dia:Teatre Principal de Valls

El Principal va reviure una d'aquelles nits fascinants que a tots ens agrada gaudir-ne en el record. Podríem resumir el concert de Joan Rubinat en tres pensaments: un intimisme agosarat, una comunicació completa i envoltant amb el públic, un domini absolut de la intel·ligència sobre el cos. Les ordres dimanades des de la ment a les mans executores s'obeïen amb precisió, equilibri i tendresa. Execució pulcra, frasegi tènue, crescendos refermats, acords inequívocs. Rubinat, ara per ara, esdevé entre els primers pianistes catalans.

 

La música de Mompou és abundant de colors, sons i imatges, sempre amb el record del nostre país. Expressa els profunds sentiments del seu pensament íntim. En la versió que ens oferí Joan Rubinat, s'observa plenament la relació intimista entre l'obra de Mompou i els nocturns de Chopin.

Rubinat és meticulós amb la música de Mompou, no hi dóna un aire pintoresc, extravagant o sentimental, a aquestes obres; ens les ofereix portant-les directament des de la ment del compositor: sense cap artifici, tocades amb naturalitat, amb un aire oníric i captivador, fent que aquestes composicions ens remuntin directament a les melodies d'una música del nostre país.

I de Mompou a Chopin, que va ser un dels compositors més representatius del període romàntic de la música europea, i també mestre i virtuós de l'instrument d'aquesta obra: el piano.

Amb Rubinat ens trobem amb un pianista que s'enfronta a aquestes obres amb encert i honestedat poc habituals.

Ens ha fet arribar una visió molt personal. En alguns instants fins i tot complexa per a l'oïda. Ens renova aquests nocturns que tant hem escoltat en versions tan diferents –Arrau, Rubinstein, Pollini...– En Rubinat els hem trobat molt més íntims, reflexius, poètics i intensament romàntics. Descobrim nous caires que en altres interpretacions més superficials ens havien passat desapercebuts. Impregna molta tristesa en aquests nocturns pòstums, evocant l'espai màgic on el temps es para.

Aquestes obres representen un dels més grans exponents musicals del període romàntic de la música, tot i que podríem dir que la majoria manquen de la intensitat i batzegades que caracteritzen la majoria de composicions romàntiques: el seu ambient és serè, calmat, tranquil, encara que alguns tocs de geni, o sentiment apassionat, donin unes notes de color a aquesta partitura intemporal.

La interpretació de Rubinat és evocadora d'unes melodies dedicades a l'encant, la poesia i al misteri de la nit. Per això la intimitat de l'entorn, de la concentració amb la música, perquè mereixen ser escoltades en plenitud. Rubinat, que acaricia el piano, ens obsequia amb uns tempos on la frase es fa frangible, s'allarga i ens transmet l'emoció d'allò que es va fent silenci. Així ho experimentàrem ja en el segon nocturn que va interpretar, n. 20 en Do menor, que, amb emoció, ens anunciava el que serien aquests nocturns de Chopin.

Una vegada més hem retrobat el Rubinat intimista. I ens ha recordat la sensibilitat tan intimista que va fer de la Sonata pòstuma D 960 de Schubert en la primera temporada de Nits de Clàssics. Viu la música i la pateix en el seu món intern. Un programa de concert en un entorn emotiu, amb un nexe entre el públic i l'intèrpret en una atmosfera tan íntima com emotiva.

Agraint l'acollida que li va fer el públic, va obsequiar amb el Nocturn en Mi bemoll major, el més popular, del qual en va fer una interpretació magistral. I, segurament per alleugerir la melangia en què ens van impregnar els nocturns, ens va endolcir amb el primer moviment de la Segona sonata de Mozart. Una guinda excel·lentment interpretada. Potser anunciant-nos un programa Mozart per a la propera temporada.

El Punt