Cerca de crítiques

Enquesta

'Addio del passato'

3/4/2009 |

 

Programa: Ainhoa Arteta amb Roger Vignoles, piano. X Festival Mil·lenni

Lloc i dia:Palau de la Música

En guanyar concursos importants, Ainhoa Arteta va cometre l'error de creure's una diva pluripotent. Ara, quan s'allunyen les creus i delícies de Violeta Valéry adreçades a sales gegantines, comencen els beneficis d'una cura vocal que anuncia una segona etapa encertada (caldrà comprovar-ho al juliol amb la Liú liceista). La veu ha recuperat frescor, ha densificat el centre cap al greu i controla prou bé el vibrato. És en la projecció a gran potència on rau el retret per les ganes d'impactar en obres com les Canciones negras de Xavier Montsalvatge o La maja y el ruiseñor i les Tonadillas d'Enric Granados. Només el Poema en forma de canciones de Turina encaixava la pruïja exhibicionista.

En el recital -anunciat ara fa un mes i mig amb Martineau i ajornat- l'acompanyava l'admirat Roger Vignoles, que no va tenir una nit encertada en no apamar bé les subtilitats del teclat. Va massacrar les Seguidillas pianístiques d'Isaac Albéniz tocant-les com per a l'Arena de Verona i va tenir problemes constants. Però és indiscutible que recolza molt bé la veu.

Als inefable Azulao i Modinha de Ovalle oferts per seduir un públic poc habituat a les vetllades liederístiques van seguir hits de León, Lacerda i Guastavino abans dels cicles esmentats. Un recital de poc risc que mostra la recuperada salut vocal d'Arteta tant com una encara insuficient adequació al lied. El van rubricar un defectuós Morgen de Richard Strauss amb problemes al control de la zona del pas i un sentit Cant dels ocells que assenyalaria el camí del refinament antiefectista a la glamurosa soprano guipuscoana.

Xavier Casanoves Danés
Avui