Cerca de crítiques

Enquesta

Josep Pons es llueix en la seva tornada al podi de l’OBC

22/3/2009 |

 

Programa: Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya amb Josep Pons

Lloc i dia:Auditori

En un refrescant programa va despuntar ‘Nocturn per a un capvespre blau’, d’estrena.

 

Josep Pons, el titular de l’Orquestra Nacional d’Espanya, va tornar al podi de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) per dirigir un refrescant programa en què va despuntar una estrena: el Nocturn per a un capvespre blau, d’Antoni Parera Fons, concebuda com a encàrrec de la Fundació Caixa Catalunya i l’OBC, que va cristal·litzar feliçment divendres a la nit a l’Auditori.

Amb moltes probabilitats de sobreviure en futures programacions, l’obra de Parera és ambiciosa –per generosa plantilla i captivador discurs musical–, es presenta lluny de l’al·legat més aviat contemplatiu que domina el panorama contemporani de nova creació, a més de posseir una textura orquestral densa i certes reminiscències a Falla i a la paleta raveliana molt ben adornades amb sabors de l’arc mediterrani; en definitiva, una obra que el públic va saber apreciar i agrair al mateix compositor, que va estar present a la sala.
Pons li va saber treure profit a una OBC molt ben disposada en aquesta arrencada de la vetllada, a més de congeniar amb el violoncel·lista britànic Steven Isserlis davant l’execució del Concert per a violoncel i orquestra en mi menor, Op. 85, d’Edward Elgar. Gens fàcil d’afrontar ni des del podi ni des de l’arc del solista, l’obra del compositor britànic va trobar en Isserlis un acurat assaboridor de melodies, molt pulcre en el detall, d’afinació justa i de profunda sensibilitat en els passatges més lírics; el violoncel·lista va agradar tant pel desplegament de temperament com per l’encertada elecció de la propina: una personal versió d’El cant dels ocells que va deixar el públic més que satisfet.
Ja a la segona part del concert, el director català va edificar el poema simfònic per a orquestra Pelléas et Mélisande, d’Arnold Schönberg, amb factura satisfactòria: una OBC ben proveïda va fer ús de tota l’artilleria pesant per aixecar aquesta catedral sonora, on destacava una corda densa i incisiva que va donar mostres de forta entitat i un metall atronador que va treure pit en els moments en què va caldre; si al discurs general li va faltar una mica de contrast en els afectes, Pons va deixar ben clar que va disfrutar davant d’aquesta joia del tardorromanticisme.

MANEL CEREIJO
El Periódico de Catalunya