Cerca de crítiques

Enquesta

Maria Joao Pires

Maria Joao Pires: ¡Silenci!, que toca la pianista de culte

9/5/2003 |

 

Pels cicles de concerts barcelonins passen cada any alguns dels pianistes més rellevants. Pollini, Brendel, Lupu, Kissin, Volodos, entre altres, freqüenten les nostres sales. Però de tots els que ens visiten, no n'hi ha cap que hagi conquistat de forma tan unànime l'afecte dels melòmans com la portuguesa Maria Joao Pires.
La suma de virtuts de la intèrpret, que uneix qualitat, emoció i fragilitat, l'han convertit en una pianista de culte. I així s'entén que en aquest nova cita amb Barcelona hi hagués seients plens fins i tot a l'escenari del Palau.
N'hi va haver prou amb el requeriment per megafonia de Josep Maria Prat, d'Ibercamera, perquè es desconnectessin els mòbils per no pertorbar aquesta actuació tan esperada; al llarg de la nit no es va sentir tossir ni una ànima, un fet sense precedents en aquest espai.
Pires va plantejar un programa amb la Sonata pòstuma D 960, de Schubert, i la Sonata número 3, de Chopin, amb què va exhibir el més pur i contingut romanticisme interpretatiu.
La pianista va abordar Schubert en clau d'extremada intimitat, amb una correcta arquitectura, executada amb suavitat i delicadesa de principi a fi. És un plantejament musical legítim, fins i tot historicista. Pires semblava seguir l'afirmació clàssica, segons la qual "els sons són símbols de les qualitats de l'ànima". I aquest esperit batega en el tarannà d'aquesta gran artista.
A la segona part va arribar la Sonata de Chopin, la que no inclou la Marxa fúnebre, per entendre'ns. Aquí Pires va fer gala de més volum sonor exposat amb idèntica expressivitat i mestria.
I Pires, sense necessitat de recórrer al virtuosisme dels intèrprets cèlebres, va donar mostres d'una energia abundant i va afegir al seu currículum un èxit més. I a això ja ens hi té acostumats.

Luis Polanco
El Periódico