Cerca de crítiques

Enquesta

Primavera al Foyer

9/3/2009 |

 

Programa: Yvonne Printemps, una Diva mise à nue amb Amy Burton, soprano

Lloc i dia:Foyer del G. Teatre del Liceu

La missió era impossible: no es pot recrear la veu, la personalitat, el magnetisme que van fer únics els grans cantants del passat. Per això hi va haver una notable diferència quan, a mig espectacle, Amy Burton es va treure la perruca: ja no érem davant d'una soprano volent ser Yvonne Printemps, sinó d'una soprano cantant el repertori d'una de les grans dives franceses de l'opereta del període d'entreguerres. La vetllada, de sobte, va adquirir una dimensió molt més engrescadora.

Originat fa set anys per la companyia L'Opéra Français de Nova York, aquest homenatge a Printemps arribava al Foyer del Liceu, si fem cas de les cròniques, en una versió simplificada, tot i disposar d'una aparatosa escenografia que partia l'espai en dues incòmodes meitats i que, al capdavall, no justificava la seva presència. La durada, tanmateix, de poc més d'una hora, era la ideal per evitar una sobredosi d'una música que pot caure amb facilitat en la melositat.

La primera virtut de Burton va ser la seva excel·lent dicció, imprescindible perquè unes lletres curulles de sobreentesos picardiosos fessin efecte. Amb un estil directe, una veu de timbre un xic anònim, però tècnicament impecable, i el suport massa emfàtic del seu marit John Musto al piano, la cantant nord-americana va oferir, entre altres peces, fragments d'obres de Hahn (com el Mozart en què Printemps interpretava el jove Wolfgang Amadeus) i Messager, un repertori encisador que encara avui continua molt relegat a la mateixa França. No hi van faltar perles transatlàntiques, com Goodbye, little dream, goodbye de Cole Porter, però va ser en la peça final, l'irresistible Les chemins de l'amour de Poulenc, quan, gràcies a Amy Burton, la frescor de primavera per fi va entrar al Liceu.

Xavier Cester
Avui