Cerca de crítiques

Enquesta

L'Orquestra del Teatre Marinski a l'Auditori

Ortodòxia/heterodòxia

17/1/2004 |

 

Obres de Wagner i Xostakóvitx. Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski. Director: Valeri Guerguiev. Ibercàmera, Barcelona, Auditori, 12 de gener del 2004.

Per commemorar el seu vigèsim aniversari Ibercàmera convoca alguns dels artistes que han sovintejat les seves temporades i per sisena vegada ha convidat l'Orquestra de l'egregi Mariinski de Sant Petersburg amb el seu titular Valeri Guerguiev, que és un dels directors de primera fila que més ha dirigit a Barcelona, set cops durant els darrers deu anys. Vells coneguts, doncs, a l'Auditori, i una gran satisfacció.
El programa proposava l'Obertura de Tannhäuser i la Simfonia núm. 7 'Leningrad' de Xostakóvitx, una obra aclaparadora en la qual Guerguiev honorava l'ortodòxia interpretativa després d'embolcallar la pàgina wagneriana d'uns accents que remembraven glorificacions a la manera txaikovskiana de 1812. Guerguiev hi contraposava l'alambinament d'uns temps alentits amb unes intensificacions espectaculars, permetent verificar que l'Orquestra funciona millor que mai amb una sana potència, el característic color rogallós i una disciplina concretada en una travada interna perfecta. Un exemple: poques vegades ha sonat amb tanta subtilesa el contrapunt de quatre violins abans de l'esclat final. També es constatava que l'estil del director és un dels més tècnics i personals, d'aquells que anticipen la música amb el gest, i que la vibració constant de les mans exerceix un efecte hipnòtic sobre músics i oients.
Per damunt de les lectures històriques de Kondraxin, el Xostakóvitx de Guerguiev ha assolit el nivell de referència absoluta perquè dóna sentit a cada modulació, a cada esgarip, a cada silenci, a cada capgirament. En aquesta Simfonia, que el compositor va començar l'any 1941 durant el setge hitlerià de Leningrad tot col·laborant com a bomber i fent música per als resistents, Guerguiev prefereix la sublimació de sentiments a l'èpica d'una invasió militar. Entre la marxa implacable del primer moviment i el victoriós cant final fa convergir el desconsol, l'absència, la por i la frustració per tantes mutilacions físiques i morals cap a un impuls de supervivència. El plany es transmuta en una pregària tal com volia el compositor i el resultat és més escruixidor que merament impressionant. Les ovacions inacabables certificaven que el missatge havia arrelat directament al cor dels oients.
Xavier Casanoves Danés
Avui