Cerca de crítiques

Enquesta

Mozart i Haydn al Petit Palau

4/2/2009 |

 

Programa: ORQUESTRA NACIONAL DE CAMBRA D'ANDORRA

Lloc i dia:Palau de la Música

Programa: obres de Mozart i Haydn per l'Orquestra Nacional de Cambra d'Andorra (ONCA) i Pau Codina, violoncel. Gerard Claret, concertino i director

Realment l'ONCA omple un buit en la programació ciutadana. L'assistència d'un nombrós públic que omplia el Petit Palau ho demostra. Així com estem ben servits pel Barcelona 216 quant a música contemporània, ens calia la regularitat d'una formació de cambra que ens permeti revisitar un repertori poc habitual. Així la simfonia núm. 29 que vam sentir dijous de Mozart, o la 9 de Mendelssohn i el concert per a contrabaix de Bottessini que oferiran el proper 26 de febrer. O la versió per a clarinet i cordes del quintet de Carl Maria von Weber del 26 de març.

I aquest buit l'omple, a més, d'una manera molt digna, com vam apreciar en l'acurada interpretació de l'esmentada simfonia de Mozart. La segona obra del concert oferia la possibilitat de tornar a sentir el jove violoncel·lista Pau Codina, que tantes expectatives havia aixecat en el Primer Palau de l'any 2005, en què va obtenir per unanimitat el premi de la crítica.

Han passat quatre anys i els bons pronòstics es confirmen. En especial en els dos «encores» que, després dels aplaudiments, Pau Codina va afegir: la courante i l'allemande de la Suite n. 3 de Johann Sebastian Bach, impecables, inspirades i que demostraren el tremp de l'intèrpret. Menys rotunda va ser l'apreciació en el difícil Concert per a violoncel en re major, Hob. VIIb:2 de Franz Joseph Haydn en què, en especial en l'Allegro moderato inicial, la justesa de les agilitats i els sons en les notes altes no van ser els desitjables. Malgrat això i una baixada de to en el rondó final, hi va haver un fraseig noble amb moments excepcionals. El públic que, des de Pau Casals, estima amb deliri els nostres violoncel·listes, els va premiar a ell i a l'ONCA amb nodrits aplaudiments. De la dificultat del concert en parla, per exemple, sense anar més lluny, un enregistrament de l'any 1976 del famós Mstislav Rostropovich per EMI, amb notables desafinacions en les notes baixes i ple de sons desagradables en una, cal suposar, priorització del discurs expressiu per sobre de la perfecció.

JORDI MALUQUER
El Punt