Cerca de crítiques

Enquesta

Ser-hi i no ser-hi

27/1/2009 |

 

Programa: Javier Perianes, piano

Lloc i dia:Palau 100. Petit Palau

Com Richter, com si s'hagués responsabilitzat d'una felicitat còsmica, Javier Perianes desapareix sobre l'escenari, més humil com més savi. Ha tocat amb Barenboim, Maazel i Harding, ha posat dempeus el Concertgebouw d'Amsterdam i debuta amb Temirkanov i la Filharmònica de Sant Petersburg. Després d'Orozco i Alícia és el més gran pianista espanyol, i el seu Debussy, el més màgic de l'era post-Benedetti Michelangeli, com reconeixen els francesos.

Encara adolescent, imposava la impressió que era un geni al Maricel de Sitges ara fa quinze anys, renovada fa poc amb Skriabin a l'Auditori, a la Schubertíada de Vilabertran i amb la Música callada de Mompou al Petit Palau, d'on era el número que entregava els sons al silenci després de quatre sonates de Beethoven. Les tracta amb una delicadesa que en ressalta la força i la lògica tant com la frisança visionària combinant-hi sensibilitat, control, elegància i potència. Resultat: un miracle, una epifania corresposta amb l'absoluta concentració d'un públic subjugat.

Qui es va capbussar en tal discurs va sortir esgotat de tant diversificar l'atenció entre unes arquitectures tan grandioses com subtils i unes correspondències i sonoritats inèdites. El jove pianista de Nerva (Huelva) humanitza aquesta música avalant Stockhausen, que assenyala Beethoven com el compositor més humà.

Va tocar les Sonates núm. 25 alla tedesca i núm. 12 Marcia funebre com a pòrtic de dues obres descomunals, la núm. 4, polaritzada entre Mozart i Schubert, i l'excelsa núm. 31 amb una capacitat de poesia que la reinventava. Un recital per a un record beatífic i un artista a seguir.

Xavier Casanovas Danés
Avui