Cerca de crítiques

Enquesta

La nit dels Pons

17/1/2009 |

 

El baríton i la seva filla van seduir al Palau amb un repertori d'obres de Verdi i cançons populars

 

De menys a més. Així va transcórrer el recital de Joan Pons, acompanyat al piano per la seva filla Joana. El pare famós i la jove intèrpret van actuar junts per primer cop al Palau. La pianista no es va acovardir i va demostrar solvència per acompanyar tant les cançons de la primera part com l'exigent repertori operístic de la segona amb Verdi com a protagonista. El baríton menorquí va exhibir una gran talla artística i aquella entrega que trobem a faltar en molts recitals, en què els intermedis orquestrals redueixen al mínim el treball dels divos.

Fins a 16 peces va interpretar Pons. L'artista va captivar el públic des que va aparèixer a l'escenari tant per la seva gran competència com per aquella imatge de bonhomia que projecta. Tres obres de Parera Fons, amb lletres de Guillem d'Efak i Ponç Pons, van servir per posar-hi atmosfera balear. Canción al árbol del olvido de Ginastera i la preciosa Pueblito, mi pueblo de Guastavino van deixar pas a Tosti: Malia, Vorrei morire i Non t'amo piú, obres habituals en el repertori dels tenors, van adquirir una nova dimensió adaptades per a la seva àmplia tessitura vocal. Cançó d'amor i de guerra, de Martínez Valls, va tancar entre ovacions la primera part.

En la represa va mostrar tot el seu arsenal de recursos. Àries de La traviata, Don Carlo i Rigoletto ens van tornar el triomfador de les grans nits verdianes. Magnífica interpretació de L'onore de Falstaff, amb estupenda dramatúrgia, i esplèndida la versió de Credo in un Dio crudel d'Otello.

Però encara va regalar dues propines: la rotunda Nemico della patria d'Andrea Chénier de Giordano i la sensible cançó menorquina Escolta es vent. Va ser la gran nit dels Pons.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya