Cerca de crítiques

Enquesta

Un «Retablo» familiar

5/1/2009 |

 

Programa: El Retablo de Maese Pedro de Manuel de Falla

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu (Barcelona)

Programa: Obres de Manuel de Falla: Concert per a clave i cinc instruments i El Retablo de Maese Pedro.

Ens sorprèn que dues de les programacions més interessants dels darrers dies hagin estat en format familiar. Fa poc, el 6 de desembre, havíem escoltat a l'Auditori, amb l'OBC en ple dirigida pel valencià Cristóbal Soler, la Guia d'orquestra per a joves de Benjamin Britten acompanyada per una encertada tria de fragments rítmics de compositors catalans, molt ben ballats per infants amb direcció escènica i coreografia d'Amèlia Boluda. És recomanable, sens dubte, i repeteixen el 14 de març. Ara, un altre director valencià, Josep Vicent, ens ha ofert una versió molt estimable d'El retablo de Maese Pedro al davant de l'Orquestra de l'Acadèmia del Gran Teatre del Liceu, que encara es pot veure avui i el 10 de gener.

La sessió va començar amb una obra una mica difícil per a infants i que correspon a l'ideari de Falla de «cercar un art tan fort com simple en què hi siguin absents la vanitat i l'egoisme [...] i que pugui inspirar-se en els tresors admirables que ens van llegar els nostres compositors dels segles XVI al XVIII [...] tot fugint del dogma del nacionalisme estret, de les fórmules reconegudes com d'utilitat pública». Era l'auster Concierto para clave y cinco instrumentos, amb una prestació interessant al clave del pianista Iván Martín, probable solista en un dels concerts de l'any vinent de l'OBC, però discreta en algun dels instruments acompanyants. La inclusió d'aquesta obra, dedicada a Wanda Landowska, té el seu efecte teatral, ja que gairebé sense pausa, quan acaba, comença El Retablo, rítmic, colorista i llaminer. La combinació de les dues peces és comú, àdhuc en produccions discogràfiques, com la mítica que va dirigir Ataúlfo Argenta pel segell Alhambra. Un s'imagina també l'estrena escènica al palau de la princesa de Polignac el 25 de juny de 1923, on feien de titellaires músics il·lustres com ara Ricard Viñes i Emili Pujol, i el clave el tocava Landowska. Els caps dels titelles els havia modelat Hermenegildo Lanz.

La història és senzilla. El mateix De Falla tria el text del capítol 26 de la segona part de Don Quijote com a base per confegir l'espectacle. En veure un episodi de titelles en els quals s'explica com Don Gaiteros rescata la seva esposa Melisendra i són perseguits pels raptors, el Quixot s'indigna i, creient-se la història, arremet contra el titellaire i el teatrí destrossant-ho tot. El paper de Maese Pedro, el titellaire, correspon a un tenor, en aquest cas Xavier Moreno, que confirma les bones impressions d'actuacions anteriors en altres obres; un baix-baríton, José Martín Royo, dóna noblesa al cant de l'Hidalgo i el paper d'El Trujamán, que, segons el mateix compositor, cal interpretar amb «veu nasal i una mica forçada, com la del noi pregoner, amb una expressió ruda i exempta de tota inflexió lírica» va anar a càrrec de la mezzo Marisa Martins. Martins mai defrauda. Hauria pogut interpretar el seu paper anodinament, des del rengle en què els solistes estaven asseguts, fora de l'acció, però amb el seu instint teatral de sempre, es va abillar de manera ben personal i es va pentinar amb el cabell enganxat al seu cap petit tot obrint molt la boca quan cantava, creant així una imatge de noiet vociferant de còmic. I aprofitant dues cites que fa El Trujamán en la seva monodia, lluïa l'encís de la seva veu habitual amb tanta musicalitat que ens feia desitjar sentir-la més estona.

JORDI MALUQUER
El Punt