Cerca de crítiques

Enquesta

'Evocació i descriptivisme a la música per a orgue': "Ubi sunt" i bona voluntat

28/12/2008 |

 

Programa: IGNACIO RIBAS. FANTASIA NÚM. 2, DE J. ALAIN; QUADRES D'UNA EXPOSICIÓ, DE M. MUSSORGSKI, I TOCATA, DE P. PLANIAVSKI

Lloc i dia:ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE

INTÈRRPET IGNACIO RIBAS
PROGRAMA FANTASIA NÚM. 2, DE J. ALAIN; QUADRES D'UNA EXPOSICIÓ, DE M. MUSSORGSKI, I TOCATA, DE P. PLANIAVSKI
LLOC I DATA ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE (26 DE DESEMBRE)

Ja està. S'ha acabat. Ja no hi haurà més orgue fins a l'agost, quan torni el cicle internacional amb una edició que es preveu retallada amb l'excusa de la crisi, o qualsevol altra. El resum és que un país amb dos orgues de primera fila es permet el luxe de tancar la paradeta durant set mesos. I després ve tot un honorable senyor conseller (del Comú de la capital, sí) que diu que la cultura és un luxe i bla, bla, bla. El que és un luxe difícil de justificar és tenir tres orgues aturats durant mig any, amb la coartada que ja serveixen per acompanyar els serveis religiosos. Però aquesta és, desgraciadament, una batalla perduda. Tant, que fins i tot el Departament de Cultura d'Andor-
ra la Vella, tan generós amb altres iniciatives, ha anat tallant l'aixeta i l'últim any ja no va desembutxacar ni un euro per al cicle. En fi...

Immune als elements, Ignacio Ribas va clausurar divendres el cartell a casa --és des de fa quasi tres lustres l'organista titular de la parròquia-- amb una de les seves peces preferides, els Quadres d'una exposició. Un tema que compensa una durada desmesurada, quasi inhumana --i més en els austers bancs de Sant Esteve--, amb un concentrat que toca totes les tecles anímiques: des de l'eufòria inicial fins a la resignació final, passant per moments dramàtics i també d'una alegre nostàlgia pels moments compartits amb el destinatari dels Quadres, l'amic íntim traspassat als 38 anys. ¿Què en queda dels edificis dissenyats per l'arquitecte Viktor Hartmann? ¿I de les seves teles? Aire, el que sonava divendres pels tubs de Sant Esteve.

Pertany Ribas --i ja ho sabíem-- a la noble i rara escola dels circumspectes. Contenció extrema. Ni un sol gest de més. Una actitud de respecte, quasi veneració per la partitura, que també han exhibit --si es pot dir així-- Leguay i Viccardi, i que alegrement havíem identificat amb una falta d'expressivitat i finalment de geni. Greu error: el que passa és que els organistes estan fets d'una altra pasta. Res a veure amb els tics exhibicionistes, amb l'histrionisme que gasten algunes patums mediàtiques de la música clàssica, des de pianistes fins a violinistes i directors. I exemples n'hem tingut a la Temporada. Per acabar crítica i cicle, servidor es va quedar molt parat amb el cartellet tirant a naïf que llu aquests dies al costat de l'altar: "Pau als homes de bona voluntat", diu. I els de mala voluntat, ¿què? ¡¿Que els bombin?! No sona gaire cristià, la veritat.

A.L.
El Periòdic d'Andorra