Cerca de crítiques

Enquesta

Roby Lakatos & Ensemble

Roby Lakatos & Ensemble, cine amb aroma zíngara

14/1/2004 |

 

Un violinista amb estil i caràcter davant d'un temari acomodat però brillant.

ARTISTA Roby Lakatos & Ensemble
LOCAL Palau de la Música
DATA 12 de gener del 2004

Culte a l'imaginari cinematogràfic clàssic i accent zíngar, dues llaminadures d'efecte gairebé segur en el públic mitjà que Roby Lakatos fon amb elegància i eficàcia. El trepidant violí d'aquest hongarès descendent de János Bihari (violinista gitano que a principis del segle XIX va deixar empremta en Franz Liszt) s'entrega al servei d'una causa romàntica en la seva pluriculturalitat europeista, d'imatges evocadores i pols popular.
En el seu debut barceloní, acompanyat dels cinc músics del seu Ensemble, va viatjar des de la conca del Danubi fins al Hollywood de Mizklós Rózsa, des de la Transsilvània suspesa en el temps fins al Nino Rota més dramàtic, el d'El padrí. Buscant complicitats immediates amb un temari en bona part del domini públic, però executant les partitures amb sensibilitat i moments de passió.
Amb un guitarrista i un pianista que, quan se'ls deixava sols, derivaven cap a fluides improvisacions de jazz amb segell Mittleuropa. Va passar en la dilatada adaptació d'As time goes by, de Casablanca, peça que dóna títol a l'últim disc de Lakatos, que l'Ensemble va utilitzar com a peu per a un especiat diàleg en què el guitarrista, Attila Rontó, es va revelar com un llunyà pupil de Django Reinhardt.
Cites a Ennio Morricone i Hi havia una vegada a Amèrica, i a Jerry Bock i El violinista a la teulada, que Lakatos va protagonitzar amb un virtuosisme pròxim, calent, dotat d'un sentit del ritme contagiós. I a la rereguarda, Ernest Bangó aportant colorisme amb l'imprescindible cimbalom, instrument característic de la tradició gitana centreeuropea.
També l'utilitzen formacions com Taraf de Haïdouks, encara que, en el grup de Lakatos, exerceix un rol més mesurat i estilitzat, d'acord amb el refinat gust del violinista. Tot al seu lloc. Gairebé com si l'imperi austrohongarès encara tingués un lloc en els mapes.
Jordi Bianciotto
El Periódico