Cerca de crítiques

Enquesta

El Liceu aplaudeix el muntatge de 'Le nozze di Figaro' de Lluís Pasqual

13/11/2008 |

 

Programa: 'Le nozze di Figaro' de Mozart

Lloc i dia:Liceu

Plàcida i estimulant nit d'òpera al Liceu. El desenfadat divertimento de Le nozze di Figaro de Mozart, culminació de l'òpera bufa del segle XVIII ambientada als anys 30 per Lluís Pasqual, va funcionar dimarts com un màgic beuratge. Aquesta sàtira social, però sobretot comèdia que gira al voltant de la recerca de la felicitat marcada per l'òptica d'Eros, va ser seguida entre rialles fins al final. Els aplaudiments barrejats amb bravos per als participants en la funció certifiquen la bona acollida de la proposta.

La intriga, la traïció i els impulsos del desig apareixen a un ritme accelerat en aquesta laberíntica comèdia de Beaumarchais, amb llibret de Lorenzo da Ponte, que abraça com un guant la música del compositor de Salzburg interpretada per un equilibrat elenc de cantants i l'orquestra i cor del Liceu. L'atenta batuta de Ros-Marbà ajuda a extreure, per sobre de puntuals desajustos del conjunt, totes les possibilitats i matisos de la partitura.

 

TREBALLAT PERFIL
Pasqual treballa a fons el perfil dels personatges per situar-los en una trama centrada en les històries amoroses. El muntatge passa molt per sobre de connotacions polítiques i socials. Però no importa perquè la comèdia funciona. El director utilitza l'esplèndid repartiment per aplicar-hi un elaborat discurs dramatúrgic sempre acostat al tempo musical.

El pes de la intriga del comte d'Almaviva per obtenir els favors de Susanna, cambrera de la comtessa que està a punt de casar-se amb Figaro, i l'astuta reacció dels implicats per evitar-ho, guanya cos minut a minut. Amb tot, a la producció li falta maduresa, encara que l'esperit de Mozart està sempre latent i això ja ho diu gairebé tot.

El baix Kyle Ketelsen compon un sòlid i divertit Figaro, tan de llibre que a vegades li falta una mica d'emoció. Aviat va deixar el seu segell amb l'ària La vendetta. A Ofèlia Sala (Susanna) li va costar al principi encertar la tecla d'actriu, però va acabar agafant-li el pols al personatge i va arribar al zenit amb l'aplaudida peça Deh vieni, non tardar...

La presència d'Emma Bell l'ajuda a dibuixar una gran comtessa, i Ludovic Tèzier impacta com a comte. Brillant Sophie Koch com a Cherubino i molt en el seu rol Maria Mc Laughlin (Marcellina), Bartolo (Friedemann Röhlig), Raúl Giménez (Basilio), Roger Padullés (Don Curzio), Eliana Bayón (Barbarina) i un graciós Valeriano Lanchas (Antonio). L'escenografia, molt lineal, de colors clars i amb portes, finestres i el joc de plafons final, juga, amb el vestuari, a favor de l'embolic. Però sobretot hi ha Mozart, que amb la seva genial comicitat ho omple tot.

El Periódico de Catalunya
CÉSAR LÓPEZ ROSELL