Cerca de crítiques

Enquesta

Els músics tornen a classe

13/10/2008 |

 

Programa: MURTRA ENSEMBLE. Obres de Luciano Berio, Miquel Roger i Sir William Walton pel Murtra Ensemble dirigit per Xavier Puig

Lloc i dia:Teatre Zorrilla

 

 

Assistir un diumenge, al vespre, a un concert del Murtra Ensemble al Teatre Zorrilla de Badalona és una delícia. Saps que hi trobaràs qualitat i novetat i també sorpreses com ara l'obra de Miquel Roger Un dia d'escola, en la qual cinc excel·lents instrumentistes de vent, vestits amb bata escolar, la fagot amb unes evocadores cuetes amb llacet, explicaven en quatre moviments des del despertar d'una família, passant pel tràfec de l'anada a l'escola, una increïble classe de mates en què la música canta la taula de multiplicar del dos, fins a l'eclosió del pati, el millor moment de la vida de l'escola. Va ser com un bàlsam, concitador de l'agraïment, després de sentir en tants concerts un simfonisme de volum excessiu i unes interpretacions torturades.

El concert va començar amb una ajustada versió instrumental amb set instruments de les Folk songs de Luciano Berio, que va dedicar a la seva esposa i musa Caty Berberian. El director, Xavier Puig, va explicar que utilitzava la veu humana com un instrument i que després d'aquestes cançons es van divorciar. Tal vegada la Berberian volia fugir d'aquest intent de cosificació. La interpretació va anar a càrrec de la mezzo Marta Valero, la Cenerentola de l'any passat a l'òpera de Sabadell. La cantant va utilitzar la veu natural en la zona mitjana i la impostació brillant en les notes altes. No sé si aquest canvi constant li pot o no perjudicar la veu. La Berberian ho feia amb una tècnica més uniforme. Va estar a bon nivell i ens va agradar especialment al Motettu de tristura i a Lo fiolaire. Amb un vestuari adient, ja que les cançons populars van del jazz a l'Azerbaijan, tot passant per Armènia i Sicília, es va posar el públic a la butxaca.

La segona part del concert es va dedicar a Façade, una obra de joventut de William Walton en què va musicar uns poemes, trencadors per l'època, d'Edit Sitwell, una noia que volia sorprendre l'època parlant sense embuts de qualsevol tema. Es va triar Enric Arquimbau per recitar rítmicament i amb entonacions diferents, les parts més planes del text i la mateixa Marta Valero per a les que tenien més línia melòdica. Tots dos amb so amplificat que no acaba de funcionar –com també vam veure Josep Maria Pou al Liceu amb La Pesta de Gerhard/Camus– en barrejar-los amb música en directe. Els fragments ràpids no s'entenen i certes modulacions tampoc. M'agradaria veure un cantant com ara Antoni Comas, precís i potent, fer-ho amb la seva veu natural. Potser s'entendria més. Els músics i la direcció de Xavier Puig, impecables.

La sala, quasi plena, ha anat registrant una major atenció del públic preferentment badaloní. El boca-orella i l'actitud amatent del director del teatre ho han esperonat.

JORDI MALUQUER
El Punt