Cerca de crítiques

Enquesta

Peter Grimes al Liceu

'PETER GRIMES', un nou Britten d'alta volada al Liceu

14/1/2004 |

 

Aquest muntatge confirma que Britten té sort en la història recent del Liceu.

INTÈRPRETS PRINCIPALS Begoña Alberdi, Robert Bork, Heather Buck, Gwynne Geyer, Susan Gorton, Rebecca de Pont Davies, Christopher Ventris
DIRECCIÓ D'ESCENA Lluís Pasqual
DIRECCIÓ MUSICAL Josep Pons
LOCAL Gran Teatre del Liceu
ESTRENA 12 de gener del 2004

Després d'anys d'ostracisme, Benjamin Britten ha estat un dels compositors més mimats en la història recent del Liceu, que, després de Billy Budd i Gloriana, ha portat ara a escena Peter Grimes amb resultats excel.lents.
El teatre compta per a això amb una posada en escena de Lluís Pasqual contundent però discreta: fins i tot ficant el públic al cor del conflicte de l'òpera mitjançant una escenografia que rememora el Liceu cremat del 1994, el director surt indemne de la seva proposta gràcies a un excel.lent treball amb els cantants i el cor. Pasqual, molt ben recolzat per la citada escenografia d'Ezio Frigerio i el vestuari de Franca Squarciapino, proposa un Peter Grimes amb un apriorisme obvi --tots formem part d'aquesta societat hostil que condemna el pescador marginal-- però disposat a no restar gens de protagonisme a la música.
I aquí, és clar, hi ha un protagonista sobre el qual reposa bona part de l'èxit: Christopher Ventris. El tenor britànic ja havia donat mostres del seu talent en el muntatge de Lady Macbeth de Msensk que el Liceu va acollir el maig del 2002, però ara, en el seu debut com a Grimes, Ventris confirma que és més que una estrella en potència: líric, però a la vegada amb una veu poderosa que sap projectar molt bé, i actor de categoria, el cantant londinenc sortirà d'aquest muntatge incrustat en la memòria del liceisme.
Acompanya Ventris un equip vocal sense fissures en què fins i tot els petits papers estan cuidats al detall (Markus Eiche, per exemple). L'Ellen Orford de
Gwynne Geyer, la Mrs. Sedley de Rebecca de Pont Davies, l'Auntie (tia) de Susan Gorton i les seves dues nebodes, Heather Buck i Begoña Alberdi, ofereixen nombrosos detalls de qualitat, arestes d'una massa social evidentment sospitosa.
Els últims grans protagonistes són el cor i Josep Pons. En el primer cas, el cor del Liceu, reforçat amb el del Palau de la Música, sembla haver treballat a consciència la seva important presència en aquesta òpera tan, i mai més ben dit, coral. Les seves intervencions són commovedores, amb les dinàmiques molt ben graduades --del piano al forte gairebé crit--, i els moviments en escena, tot i ser un grup tan nombrós, estan ben resolts.
Per fi, al podi Pons dirigeix amb propietat i sentit del teatre l'orquestra del Liceu, on els me-
talls, molt incisius, fan oblidar prestacions molt menys afortunades; es pot demanar més sentiment, més èmfasi (la corda greu), però en línies generals el resultat és impecable. Qüestió de matisos per a una producció que quedarà, sens dubte, en el record.
Joan Anton Cararach
El Periódico