Cerca de crítiques

Enquesta

Festival Mozart a L'Auditori 2008

Mozart i París

1/10/2008 |

 

Lloc i dia:L’Auditori de Barcelona. Del 18 al 27-IX-2008.

Cambra: Christian Farroni, flauta. Disa English, oboè. José Juan Pardo, oboè. Larry Passin. Francesc Navarro, clarinet. Silvia Coricelli. Noé Cantú, fagot. Christian Zacharias, piano i director).

Programa 1, 2, 3: Mª Lourdes i Lluís Pérez Molina, piano. Martina Filjak, piano. Mireia Farrés, trompeta. Nathalie Chee, violí. OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Christian Zacharias, piano i director).

El Festival Mozart de la desena temporada a L’Auditori va iniciar-se amb un programa de cambra, va contar amb l’al•licient de primeres audicions en els concerts simfònics i es va vincular a obres de Mozart a París, de Ravel i de Poulenc. Un lligam que va permetre ampliar horitzons a un públic poc avesat a aquests dos últims. Així Ma mère l’oye va confluir amb el Classicisme en l’element plàstic i transparent de les textures, mentre que Le tombeau de Couperin del mateix Ravel i la Sinfonietta de Poulenc establien un nivell d’assimilació formal i de caràcter en els motius. Per la seva part, tot el programa de cambra, el camaleònic Concert per a dos pianos de Poulenc i el conegut Concert per a trompeta de Haydn van ser una oportunitat per a solistes locals de considerable projecció i eficàcia com els diversos professors de l’orquestra, els germans Pérez Molina i la trompetista Mireia Farrés. 

Com a director i pianista, Zacharias va tendir a equilibrar les obres en una línia que no abandona els trets convencionals i se separa de propostes històriques recents més extremes. Sense arriscar en els tempi, en general relaxats, les seves lectures van anar de menys a més en cada obra (Simfonia núm. 83 de Haydn; Concert núm.17 per a piano i orquestra, Simfonia núm. 31 i Simfonia núm. 29 de Mozart). Les resultants van ser poc incisives, amb certa rigidesa en el discurs i una manca de la inherent ambigüitat de caràcters en Mozart. Bastant dogmàtic, Zacharias va treballar més el dibuix i la línia que el contingut. Aspecte pel qual no es va decantar en el Concert per a piano en Sol de Ravel desenvolupant l’ Adagio en un clima basculant entre afectes amorosos i nostàlgics, on la pianista Martina Filjak i la corn anglès Molly Judson van oferir una prestació meritòria.

Un festival que sense grans mèrits interpretatius va contar amb l’estàndard de qualitat del director i pianista alemany al que se li pot preguntar: quina serà l’edició d’un Festival Mozart-Weber? El públic agrairà un retorn a llaços més evidents.
 

Albert Ferrer i Flamarich