Cerca de crítiques

Enquesta

Cappella de'Turchini

La clau del tresor

7/5/2003 |

 

Obres de Boerio, Grillo, Vinci, Paisiello, Cimarosa, Auletta, Di Mayo, Guglielmi, Barbella i Leo. Cappella de'Turchini. Director: Antonio Florio. Palau 100. Barcelona, Palau de la Música, 30 d'abril.


Amb un Festival de Música Antiga més centrat en propostes de petit format, el retorn a Barcelona de la Cappella de'Turchini dins de Palau 100 ha estat ben oportú. En aquest cas, però, el grup que lidera Antonio Florio no ha dut un plat únic i saborós com van fer amb La colomba ferita de Provenzale el 1998 al certamen de la Fundació La Caixa o Le zite'n galera de Vinci el 1999 (tres fragments de la qual van tornar a sonar al Palau) amb Euroconcert, sinó una amanida variada, una targeta de presentació òptima del tresor musical existent a Nàpols, arraconat massa temps dins del cofre de l'oblit, però de mica en mica cada cop més a l'abast del melòman curiós gràcies que Florio i els seus músics han sabut trobar la clau del seu amagatall.
El públic del Palau hauria pogut tenir també una altra clau per gaudir més del concert, però el programa de mà no indicava qui cantava què, ni, més greu encara, donava els textos, alguns en dialecte napolità, dels diversos fragments, cosa que provocava que la seva força còmica quedés diluïda. No obstant, la lluminositat i vitalitat de les partitures triades, l'òptima resposta d'un grup instrumental que confirma que Itàlia ja juga en la primera divisió dels grups historicistes, i l'ajustada direcció de Florio van ser més que simples compensacions. Hi va haver un parell d'excursos instrumentals -un concert per a clave de Di Mayo defensat amb nítida agilitat per Patrizia Varone, i una sonata per a flauta de Barbella amb un impecable Tommaso Rossi-, però la base del programa era l'òpera bufa napolitana dels segles XVII i XVIII.
En general, la murrieria i el bon humor eren el to general de les peces, sobretot quan els tenors Giuseppe di Vittorio i Rosario Totario eren a escena: discrets vocalment, el seu domini de com enunciar un text va ser, tanmateix, exemplar, com va demostrar el primer en una inesperada classe de ball a La locandiera d'Auletta, o en l'inesperat festeig del duet de La finta cameriera de Latilla ofert com a propina, amb Giuseppe Naviglio (el més contundent de la troupe), en la qual Di Vittorio va continuar la tradició d'homes encarnant velles amb ganes de marro. També hi va haver instants amb accents més patètics, com el deliciós trio de Le zite'n galera, amb les sopranos Maria Ercolano, Maria Grazia Schiavo i Roberta Andalò. Les dues primeres van tenir més ocasions de lluïment amb sengles àries de Guglielmi i Cimarosa. Però el fragment més consistent va ser el final d'Il Fanatico per gli Antichi Romani, un esplèndid número multiseccional com els que signaria Mozart, amb un tremp còmic irresistible. Com irresistibles van ser l'exaltació onomatopeica del concertato de Leo, que va tancar el programa, i l'explosiu fandango de Juan de Nebra que acomiadava la sessió.


Xavier Cester
Avui