Cerca de crítiques

Enquesta

Festival de Música d’Estiu de Sant Lluís 2008

25/8/2008 |

 

Lloc i dia:Festival de Música d’Estiu de Sant Lluís 2008

Festival de Música d’Estiu de Sant Lluís 2008

Camp de Futbol Ses Canaletes.1 i 2 d’ agost de 2008.

Wagner: obertura de Tannhäuser (versió de Dresde); Wesendonck-lieder. Grofé: Suite Gran cañon.

Virgína Wagner, soprano.  Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Salvador Brotons.

Arrieta: Marina.

María Camps, Celso Albelo, Carles Daza, Claudio Malgesini, Samuel González. Cor del Teatre Principal de Palma de Mallorca. Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Gueràssim Voronkov.

 

Menorca és un petit centre de fidelitat melòmana entre la ciutadania. Ho demostra l’activitat lírica en els seus teatres i a més ha estat bressol de cantants de notable projecció nacional i internacional com els barítons Joan Pons, Ismael Pons, Lluís Sintes i el baix Simón Orfila. Des de fa pocs anys, la localitat de Sant Lluís s’ha sumat a l’activitat musical i aquest estiu va oferir un programa doble: un simfònic, fora del comú pel públic de la zona, i un altre de sarsuela molt més pròxim al gust del respectable familiaritzar amb l’òpera italiana.

En el concert simfònic, Salvador Brotons va dirigir l’ Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu. Tot i alguna imprecisió en l’obertura de Tannhäuser, el Venusberg va preludiar l’excel•lència demostrada en el refinament i subtilesa dels Wesendonck-Lieder. Sense dubte el millor de la nit, gràcies també a la soprano Virgínia Wagner que va seduir amb un curadíssim fraseig, matisos en les mitges veus, una dicció intel•ligible i una notable seguritat en la tècnica diafragmàtica. Merescuda menció per a l’anèmica secció de violoncels (només 5!) en el tercer lied. Amb claredat en el gest, l’efusivitat i les idees que li són característiques Brotons es va entregar a una orquestra, no s’ha d’oblidar, la missió de la qual no és exactament la de formar músics per a l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu com sovint es proclama. Els seus components, tot i que siguin joves, compten amb una sobrada experiència en conjunts de major nivell. Va tancar el concert la poc interpretada a Espanya Suite Gran cañon de Ferde Grofé, una obra idònia a l’estil interpretatiu de Brotons, tant pel seu temperament com pel seu vincle formatiu i docent als EUA. Llàstima que els programes de mà fossin nefastos com va fer notar el mateix mestre amb les explicacions prèvies i l’acústica amplificada no sempre fos equilibrada.

Precisament aquest aspecte va ser una feblesa important en la Marina en versió concert de l’endemà amb la mateixa orquestra sota la batuta del seu titular, Gueràssim Voronkov. El balanç de l’amplificació va ser desfavorable des del principi pel baríton Carles Daza i pel baix Claudio Malgesini. Al primer li va passar factura especialment en l’acte primer i, potser per això, el seu va ser un Roque molt fred i distant. No va regatejar en fraseig i es va lluir en el duo amb Jorge (acabant amb un arriscat la bemoll final no escrit) i en tot el l’acte tercer, en particular, a les seguidilles. Al baix, en canvi, amb més cos vocal, l’amplificació li va acusar la falta de tècnica i les oscil•lacions atès que la seva tessitura natural és la de baríton. Heus ací el motiu principal del seu fluix Pascual.

El clars afavorits van ser els protagonistes: la Marina de Maria Camps i el Jorge de Celso Albelo, aquest presentat quasi com un Star System. Cert és que les seves facultats són sorprenents i que li falta poc per donar un important salt internacional però la seva amplificació acústica assenyalava favoritisme. Albelo semblava més un spinto que un líric lleuger de veu no molt potent però sí amb una impostació natural, ample en el registre i de timbre clar. Es va exhibir amb mestratge enllaçant frases, afegint aguts i sobreaguts (¡re i mi bemol!) completant amb les seves intervencions amb una dicció molt bona.  La Marina de María Camps fou l’exemple d’un seriós treball amb resultats correctes. Van mostrar aspectes a millorar en l’ària de sortida, en part, per un tempi de lentitud exasperant de Voronkov, i no va fer la repetició de la cabaletta. En general, no va arriscar amb aguts afegits però va enfrontar-se al rol convençuda i una línea de cant sense irregularitats. Només va faltar-li una mica de fluïdesa en els picats i la coloratura de l’escena final en l’emulació barata de la Lucia di Lammermoor.

A la mateixa escena es va suprimir l’inici però com els altres talls de la partitura (part del cor inicial, algunes intervencions dels protagonistes en el concertant del segon acte) no van ser sagnants i alleugeriren la sessió. L’ orquestra va tornar a rendir a bon nivell i cal destacar-ne els solos de trompa dels preludis del primer i tercer acte. La prestació del cor del Teatre Principal de Palma de Mallorca va traslluir bona voluntat i entusiasme però no va amagar les irregularitats en les seves cordes, en concret, la masculina (cor “La novia no parece muy satisfecha estar”). En conjunt, tot i els inconvenients cal felicitar la tasca de l’ajuntament de Sant Lluís i del gestor d’aquest cicle de concerts, Nito Mercadal, en la seva gesta pro de la música que, sense dubte, enriqueix amb èxit l’activitat cultural de la zona.

Albert Ferrer i Flamarich