ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Sobrietat i equilibri

Cap Roig

26/8/2008 |

 

Programa: Orquestra Simfònica Toscanini i Orfeó Donostiarra, dirigits per Lorin Maazel

Lloc i dia:Auditori Jardins de Cap Roig

El recinte del Festival Jardins de Cap Roig dista molt de tenir una notable condició acústica que permeti una bona audició de la música del repertori simfònic, i més encara quan l'oient es troba escorat als laterals. Tot i això, el concert que tancava l'edició d'aquest any tenia tots els ingredients per ser un esdeveniment, amb un cartell d'aquells que, a priori, conviden a anar al concert. Sempre és un plaer rebre un mestre de la talla de Lorin Maazel, i més si ho fa amb l'Orquestra Simfònica Toscanini, de la qual és el titular, i li respon amb elegància i energia. El més suggestiu del programa estava en el repertori escollit per a aquesta vetllada, la Simfonia núm. 9 en re menor Op. 125, que Ludwig van Beethoven va acabar d'escriure a principis de 1824 i que va despertar una gran incomprensió, com es desprèn de les paraules que Hector Berlioz va escriure en el seu llibre sobre el compositor de Bonn: «Entre els diversos judicis que s'han fet sobre la Novena simfonia, no n'hi ha dos d'idènticament expressats. Hi ha crítics que la miren com una ‘bogeria monstruosa'; d'altres jutgen que és producte dels ‘últims espurneigs d'un geni que expira', i els més prudents declaren que no en comprenen res, de moment, però no desesperen de poder arribar a apreciar-la, almenys aproximadament, una mica més endavant; la major part dels artistes la consideren de concepció extraordinària, en la qual es troben certes parts que encara queden sense explicació o sense finalitat aparent.»

Lorin Maazel posseeix una innata capacitat de comunicació, una oïda prodigiosa i una exquisida tècnica madurada durant tots els anys de treball: va demostrar un coneixement absolut d'aquesta grandiosa simfonia de l'últim i exquisit període creatiu de Beethoven, així com un control absolut de l'orquestra, tant pel que fa al so, que malgrat la insuficient acústica del recinte va ser força equilibrat i amb una àmplia paleta de colors, com pel que fa a les dinàmiques i a les articulacions. Tot i que en el tercer moviment, adagio molto cantabile, va mostrar a través de la compactada sonoritat de la Symphonica Tascanini un cert amanerament en la concepció temàtica, en el presto final, amb solistes i cor, va destacar el seu caràcter rotund i va saber extreure el millor de la concentració dels músics i dels cantants.

Maazel va mostrar un gest sobri i moderat, amb una expressió equilibrada, que va permetre una interpretació que per damunt de tot va demostrar seguretat i domini de tots els elements que intervenen en una execució musical.

L'Orquestra Simfònica Toscanini va sonar compactada, amb unes cordes robustes i uns vent amb una bona riquesa de timbre. L'Orfeó Donostiarra, que és un conjunt vocal de primera línia, va estar pletòric, lluint veus brillants molt adequades al caràcter de la música i amb una gran ductilitat en les dinàmiques. Els solistes, per la seva part, van firmar una actuació molt correcta.


JOSEP JOFRÉ
El Punt

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet