Cerca de crítiques

Enquesta

A l'ombra

6/1/2004 |

 

'Lorenzo Da Ponte a l'òpera'. Obres de Martín i Soler i Mozart. Amparo Navarro, Eugenia Pont-Burgoyne i Marta Ubieta, sopranos. Jordi Figueras i Julio Morales, tenors. Marco Moncloa i Miquel Rosales, barítons. Mariano Viñuales, baix. Manuel Stacey, violoncel. Stanislav Angelov, piano. Barcelona, Foyer del Gran Teatre del Liceu, 3 de gener.

Segona oportunitat de la temporada, després del concert de María Bayo, de tornar a gaudir de la música del valencià Vicent Martín i Soler, cosmopolita compositor d'èxit amb la mala sort de pertànyer a una època, el darrer quart del segle XVIII, en què, operísticament, només han transcendit fins a l'actualitat Gluck i Mozart. Amb el sempre sagaç treball de tria (i la no menys amena presentació) de Jaume Tribó, la sessió del Foyer permetia, amb l'excusa de les funcions al pis de dalt de Così fan tutte, de resseguir la col·laboració entre Martín i Soler i Lorenzo Da Ponte, un llibretista sense manies a l'hora de reaprofitar, com molts músics també feien, el seu propi material, com es va comprovar en un breu passatge de L'isola del piacere germà del Così.
El gruix del programa l'integraven fragments d'Il burbero di buon cuore, L'arbore di Diana i Una cosa rara, en els quals es va poder comprovar la bona factura, dins del més canònic estil del classicisme vienès, de les partitures de Martín i Soler. Esclar que també es podia efectuar l'odiós exercici de les comparacions a través de dues àries alternatives que Mozart va compondre per a Il burbero, que deixaven ben clara que les jerarquies artístiques que crea el pas del temps no són pas per atzar.
A més de fer descobriments musicals, les sessions del Foyer també serveixen per descobrir veus. Dins d'un equip més correcte que estimulant, van destacar la impecable línia d'Eugenia Pont-Burgoyne, amb un instrument atractiu i ben menat, i les taules i la intencionalitat en el cant de Marco Moncloa. Stanislav Angelov va donar un emfàtic suport des del piano (amb l'ocasional participació del cellista Manuel Stacey en una ària de La capricciosa corretta) i va controlar bé les transicions en els finals multiseccionals dels primers actes d'Il burbero i Una cosa rara. Un cop més, l'ombra indefugible de Mozart va sorgir en aquest darrer fragment que el salzburguès cita a Don Giovanni: els bons compositors no tenen la culpa de coincidir amb els genis.
Xavier Cester
Avui