Cerca de crítiques

Enquesta

I amb Pogorelich va arribar l'escàndol

7/8/2008 |

 

Programa: IVO POGORELICH I L'ORQUESTRA DE CADAQUÉS. Director: Sir Neville Marriner

Lloc i dia:Festival Castell de Peralada

Possiblement m'he excedit amb el títol, que per una vegada he escrit abans que el text, perquè no sé si el món de l'art (i el seu comerç) causa actualment cap mena d'escàndol, si no és de manera superficial. Pel que sembla, l'art ha perdut la seva capacitat radicalment provocativa. En tot cas, afortunadament, encara ens provoca emocions. I, en aquest sentit, la interpretació que el pianista serbi Ivo Pogorelich va fer del cèlebre Concert per a piano i orquestra núm. 2, de Rakhmaninov, va provocar emocions contràries i contradictòries. Potser no podria ser d'una altra manera. La polèmica ha acompanyat Ivo Pogorelich des que, amb l'aspecte d'una estrella del rock, va aparèixer a l'escena pianística a principis dels vuitanta, apadrinat per Martha Argerich, una altra pianista excèntrica amb llargs silencis. No tinc intenció de canviar-lo, però potser seria més pertinent aquest altre títol: «I amb Pogorelich va arribar la polèmica.» La polèmica, de fet, sempre l'ha dut amb ell. Pogorelich és un geni? O és un fantasma? És algú que, apareixent i desapareixent dels escenaris afegint misteri a la seva personalitat, és capaç de reinterpretar el llegat pianístic aportant-hi una força expressiva personalíssima, una devastadora intensitat emotiva? O és algú que revesteix d'aparent genialitat la seva arbitrarietat musical? És un intèrpret lliure o amanerat? Capaç del millor i del pitjor, com fins i tot reconeixen els seus partidaris, possiblement sigui una cosa i l'altra.

El cas és que, a la mitja part del concert, va actualitzar-se l'eterna discussió a propòsit de Pogorelich. Ningú no es recordava que, dirigida per Sir Neville Marriner, l'Orquestra de Cadaqués havia interpretat dos moviments (Evocación i El puerto) de la Suite Iberia en una de les versions orquestrals que, afegint-hi més color folklòric, sempre traeixen la gran modernitat de l'obra original per a piano composta per Albéniz. Pogorelich, doncs, com a provocador d'emocions contradictòries. Aquella interpretació del concert de Rakhmaninov (potser la més popular pel seu virtuosisme, també la més criticada pel fet de recrear-se en un classicisme considerat anacrònic després de les tempestes musicals de principis del segle XX) era diferent de qualsevol altra. Hi havia qui protestava irat en considerar que Pogorelich havia tocat el que li havia donat la gana i que el resultat no tenia res a veure amb l'obra del pianista i compositor rus. Hi havia qui reconeixia que allò era diferent al que hem sentit sobre el concert de Rakhmaninov, però que la intensa interpretació de Pogorelich l'havia trasbalsat. Aquesta cronista ha de reconèixer que a vegades va sentir-se desconcertada, però que se la va endur el corrent emotiu que li transmetia la interpretació de Pogorelich, al marge de la seva infidelitat a Rakhmaninov, que dissimulava amb la partitura al davant. Pogorelich també sembla un intèrpret contradictori o variable. Va començar amb ímpetu. En el segon moviment, va fer la sensació que es recreava en una certa lentitud. En el tercer, va despertar-se de manera tempestuosa. En acabar, rebent prou aplaudiments per tornar tres vegades a l'escenari, no se sap si (fos per timidesa, arrogància o absentisme) va arribar a saludar el públic. En tot cas, res de bisos.

Durant el tempestuós tercer moviment del concert de Rakhmaninov, precisament, el cel va electritzar-se i va anunciar tempesta amb diversos llampecs. I la pluja va començar a caure quan era a punt de començar la segona part, de manera que va crear-se una situació inesperadament còmica: què han de pensar els músics en veure que, mentre tornen a l'escenari, el públic abandona els seients i marxa corrent? L'amenaça de pluja semblava forta, però el cel va ser benèvol i va permetre que Marriner pogués dirigir novament la cèlebre Simfonia núm. 9 o del Nou Món, de Dvorák. Malgrat que no és una formació permanent (es forma temporalment, sobretot a l'estiu, amb músics provinents de diverses orquestres) i que durant els seus vint anys d'existència molts dels seus membres han canviat i, entre altres, ja no hi ha aquella primera violinista que tant ens agradava, l'Orquestra de Cadaqués sempre ha sonat bé, a vegades molt bé. Fa uns deu anys, a l'església de Santa Maria de Cadaqués, van interpretar amb una gran intensitat i energia aquesta mateixa simfonia de Dvorák. L'escenari no era el mateix (en aquella església, tot semblava més intens, i més amb una orquestra) i Marriner s'ha fet més vell. A més, Pogorelich els devia deixar una mica desconcertats. I la inestabilitat del temps manava la pressa. Tot i així, el tempo del segon moviment va poder semblar una mica lent. Però, després del tercer moviment, que sempre em fa pensar en una pel·lícula de l'Oest, es va compensar amb el quart a tota velocitat. Tant és així que, recuperant tota la seva energia, a Marriner se li va escapar la batuta. No importava gaire. El Nou Món sempre funciona.

IMMA MERINO
El Punt