Cerca de crítiques

Enquesta

A les portes del classicisme

6/8/2008 |

 

Programa: LA RIVALITAT TERRADELLAS-JOMMELLI. Intèrprets: Stefano Demicheli, clavicèmbal i director; Marina Albero, salteri, i Maria Grazia Schiavo, soprano

Lloc i dia:Església de Torroella de Montgrí

Dividir la història en períodes estancs és com voler dividir un riu cabalós en encluses. En realitat, el riu es divideix en trams que depenen més del paisatge que recorren que de l'aigua que contenen, que va unida a la deu que les origina. Dic això perquè sol ser una mania de crítics i estudiosos el fet d'encasellar en períodes històrics els artistes quan es jutja la seva obra, sense procurar atendre i entendre on neixen i es formen, quins van ser els seus mestres, i el país i el context on van viure; tantes i tantes circumstàncies que contribueixen a vegades de manera determinant en la seva formació. En la meva anterior crítica insistia en aquest problema, i el repeteixo ara perquè per jutjar l'obra d'un músic excel·lent, amb tècnica depurada, inventiva i personalitat com Domènec Terradellas, de formació típicament italiana i per tant bastant per damunt dels estudis que es podien fer a l'Espanya de l'època, és una situació que aniria empitjorant amb el pas del temps, i el retard que en aquest saber –i en molts d'altres– començava a experimentar el nostre país. Una àrdua tasca.

Determinar on acaba el període barroc i on comença el de la música clàssica és quasi impossible, però si intentem situar el període que cobreix aquest moviment a Europa podríem servir-nos de l'evolució artística de Joseph Haydn, un dels màxims exponents d'aquest moviment estètic. Domènec Terradellas, que neix el 1711 (Haydn, el 1732), és fàcil que conegués i fos influït per l'escola de Manheim, precursor del moviment classicista i per tant d'aquest moviment estètic. La seva obra mereix un treball, investigació i posada al dia que caldrà dur a terme, com passa amb molts altres compositors que continuen sent quasi desconeguts als estúpidament inviolables armaris d'esglésies i catedrals, en mans de desconeixedors –i el que és pitjor, d'indoctes– propietaris de tots aquests tresors.

 

UN DEUTE AMB ERNEST LLUCH
Del que no hi ha cap dubte és del deute que tenim amb Ernest Lluch, que amb el seu saber i dedicació a la investigació musical a Catalunya ha estat l'ànima d'una important faceta de la feina que el Festival de Torroella ha realitzat els últims anys i que no s'ha valorat en les seves justes dimensions.

Poca cosa més podem dir de Jommelli, que com va passar amb Telemann a Alemanya va ser un epígon de tota una època i va aportar molt poca obra que fos enterament original, movent-se dins uns paràmetres còmodes, però poc personals. Això sí, amb un experimentat ofici, cosa bastant corrent en la música de l'època. Al seu costat, Terradellas refulgia com un astre.

Un paràgraf a part en aquest article mereix el conjunt que va interpretar el programa, integrat per un grapat de bons músics, ben dirigits pel clavecinista Stefano Demichele i la superba soprano Maria Grazia Schiavo, amb una bella veu i un domini musical al qual afegia una potència fora del comú. Si hi va haver alguna errada va ser, al nostre parer, la inclusió del Concert per a salteri i orquestra de corda de Jommelli, que flotava indecís a l'església de Sant Genís. El salteri és un instrument de cambra i es perd dins d'un edifici quasi catedralici. Magnífic concert a pesar de tan nimi problema. No podem esmentar Marina Albero, a qui quasi no vam poder escoltar.

EDUARDO RINCÓN
El Punt