Cerca de crítiques

Enquesta

La feina impecable d'un tenor

5/8/2008 |

 

Programa: JUAN DIEGO FLÓREZ

Lloc i dia:Festival Castell de Peralada

 

 

Intèrprets: Juan Diego Flórez (tenor) i Orquestra de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Direcció: Michele Mariotti.

Obres: Bellini, Rossini i Donizetti.

No tinc el costum d'usar símils taurins i, a més, em sembla que se n'abusa, però per una vegada cauré en la temptació: si Juan Diego Flórez fos un torero i l'Auditori del Castell de Peralada fos una plaça de toros, dissabte passat el tenor hauria sortit per la porta gran damunt l'espatlla d'algun dels fervorosos aficionats que van aclamar-lo. Sis anys després del seu primer concert a Peralada, que va tenir lloc al més recollit i discret escenari de l'església del Carme, el tenor peruà hi va tornar havent guanyat més fama i prestigi i amb una carrera ascendent. El retorn va ser triomfal. I això que la cuadrilla, vull dir l'orquestra que l'acompanyava, no estava precisament afinada. De fet, després de no haver-se lluït gaire el cap de setmana passat amb la interpretació de La Bohème en el mateix escenari, la poc operística OBC va semblar en algun moment la banda d'una charanga taurina, cosa que no va resultar gens apropiada en els casos que li exigien una especial subtilesa, com ara l'obertura de Semiramide, de Rossini. Però, a més, l'estridència és definitivament contradictòria amb l'exquisidesa i elegància de Juan Diego Flórez, tenor de tècnica prodigiosa exhibida en la cura amb els detalls i la naturalitat amb què afronta els passatges més complicats i emet els aguts sense complaure's en el do de pit truculent tot mantenint una refinada sobrietat en les floritures belcantistes, tan favorables a l'artifici extrem. Sempre concentrat i seriós, cantant amb tot el cos, només es va permetre un detall de cara a la galeria en la distensió de l'últim bis, en què va simular que mirava el rellotge mentre feia durar l'agut final de La donna è mobile. En tot cas, la simpàtica fatxenderia del gest apuntava a una virtut profunda: Flórez controla el tempo i hi juga creant un suspens que resol amb contundència vocal i expressiva. És així que, sobretot quan l'orquestra callava, el tenor dominava el temps creant moments d'encís amb els ornaments.

 

EXCEL·LÈNCIA «BELCANTISTA»
El paper de l'orquestra no va semblar importar al públic, content amb la feina impecable del tenor, que té la intel·ligència (o la consciència dels seus propis recursos) de no apartar-se d'un repertori propi de la seva tessitura, tècnica i musicalitat. Així, va començar amb molt nivell amb Bellini (A te, o cara, de I Puritani), va mostrar-se en plena forma amb Rossini (amb Tu sorda ai miei lamenti, de Donna del Lago, i Asil héreditaire, de Guillaume Tell) i, a la segona part, va arribar a la plenitud amb Donizetti, del qual, canviant l'ordre de les dues primeres àries, va interpretar La Maîtresse du roi!... Ange si pur, de La Favorite; Partir degg'io, t'amo qual s'ama un angelo, de Lucrezia Borgia, i Amici miei, de La figlia del reggimento. Semblava que tot ho feia de la manera que s'ha de fer. De fet, ara mateix, deu ser el tenor que més excel·leix en el repertori belcantista. Així es reconeix, però s'ha de demostrar a cada concert. Per fer-ho, a més de talent, es necessita rigor i convicció. S'ha dit que, havent-li donat la benedicció el mateix tenor italià, Flórez és l'hereu de Pavarotti. Per actitud i tècnica, però, podria fer pensar més en Alfredo Kraus. És un tenor precís, seductor i expressiu, però no especialment emotiu. Malgrat que assumeixi temes que plantegen grans dificultats, sembla fer-ho amb xarxa. No és de l'estirp dels tenors emotius d'alt risc del tipus Jaume Aragall, per esmentar algú tan representatiu que, a més, va assistir al concert. Aragall també va afegir-se als aplaudiments entusiastes que van fer tornar Flórez tres cops a l'escenari per repartir unes propines evidents: Una furtiva lagrima certament deliciosa, un tast d'Il barbiere de Siviglia i La donna è mobile. Abans del tercer bis, algú del públic va donar una bandereta del Perú al tenor, que va posar-la al faristol del jove director italià Michele Mariotti, que, com que li feia nosa, va utilitzar-la com a batuta. Tant li feia una cosa com l'altra. A més, un cop s'arriba a La donna è mobile tot s'hi val. Per cert, no ha dit Flórez que, després de no haver-se sentit a gust interpretant Rigoletto, està disposat a cancel·lar les actuacions previstes d'aquesta òpera de Verdi? Podria estalviar-se, doncs, aquesta ària tan gastada i barruda. Guanyant-se el públic amb un repertori que no cau en la facilitat, no li cal per triomfar.

El Punt
IMMA MERINO