Cerca de crítiques

Enquesta

Gags en do major

3/8/2008 |

 

Programa: FESTIVAL CASTELL DE PERALADA

Lloc i dia:Castell de Peralada

 

Possiblement Corps à cordes, l'espectacle de Le Quatour de divendres a la nit a Peralada, sigui un dels més originals de l'estiu festivaler i segur el més divertit. El quartet de corda francès integrat per Jean-Claude Camors i Laurent Vercambre (violins), Pierre Ganem (viola) i Jean-Yves Lacombe (violoncel) va oferir un recital hilarant, en què la tècnica musical acuradíssima i un sentit de l'humor agut i intel·ligent els permeten construir un espectacle de gags en do major sorprenent i extraordinari.

Vestits amb jaqué i amb una sola cadira per a quatre, acaben tocant la Cinquena de Beethoven enfilats els uns sobre els altres, i mentre un empalma amb les Quatre estacions i l'altre arrenca amb la Rapsòdia hongaresa de Liszt, els arquets ja s'han convertit en penjadors de roba o en pintes i Vivaldi ha acabat component Les feuilles mortes. Però això només és el principi. Amb unes veus treballadíssimes, de tenor, baríton, contratenor i baix, ens transporten al món del cant gregorià que sense cap trencament evoluciona cap al rock i l'esplendorós God save the queen. Memorable és també el gag lorquià A las cinco de la tarde en què el cello és en una guitarra espanyola i els quejíos en una enganxada de dits. La cançó infantil Dans le petit auto ens acompanya a fer un tomb per Espanya per acabar en plena processó de Setmana Santa al ritme del Concierto de Aranjuez.

La classe de música comença amb el Zapateado de Sarasate i acaba amb el cellista saltant a corda mentre toca Mozart, el mateix cellista que es converteix en el rei del rock a ritme de L'himne de l'alegria. I després d'un passeig per la música francesa trobadoresca que acaba amb els Focs artificials de Händel i focs artificials reals a l'escenari, comença la lliçó de bellcanto amb Je suis une vache, que evoluciona amb un domini absolut de la llengua per desembocar en l'ària de La reina de la nit amb pura veu de soprano.

Especialment aplaudida va ser l'actuació de los chicos del coro que amb només quatre veus perfectament blanques van entonar el Caresse sur l'ocean amb la mateixa puresa que a la pel·lícula.

El recorregut musical que van fer per totes les religions, des de la catòlica a la musulmana, passant per la càbala, els dervixos, el gospel o els ritus africans també va ser especialment aplaudit, com l'escena de la família Bach en què mentre l'àvia encara la primera suite de cello el nen passeja el seu gosset Stradi i el pare arriba amb un Stradivarius encadenat al canell i amb alarma antirobatori. Però la genialitat d'aquests quatre grans músics, cantants i actors rau tant en l'humor com en el treball musical rigorosíssim, en què una nota del Llac dels cignes s'encadena amb Strangers in the night, el Bolero de Ravel, la Dansa del sabre de Rimski-Kórsakov, o les gaites escoceses amb els instruments perfectament desafinats. I la cirereta arriba quan tots quatre es posen a cantar i ballar el Thriller de Michael Jackson. Apoteòsic. Només quedava el número final: dues guitarres elèctriques, baix i bateria ens acomiaden amb un Al·leluia de Händel a tot drap. Pur surrealisme.

Marta Porter
Avui