Cerca de crítiques

Enquesta

Errar el tret

24/7/2008 |

 

Programa: Don Giovanni de Mozart. Direcció escènica: Calixto Bieito

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Alguna cosa continua fallant en el tractament de xoc que Calixto Bieito administra a Don Giovanni. La voluntat crítica, àdhuc moralista, del director al retratar la buidor d'un miserable, envoltat de miserables, a l'encalç del plaer més desaforat queda diluïda per la sobredosi d'efectes, de forma que l'espectador aclaparat no hi veu un reflex acusador del món on viu sinó una mera desfilada de sexe cru i violència hiperbòlica.

Per això molts pensen que Bieito defensa allò que, en realitat, critica, la qual cosa certifica que, més enllà del virtuosisme, la bellesa desolada (la desesperada serenata telefònica) i les troballes (Elvira, l'única que l'estima de veritat, resistint-se a l'execució col·lectiva de Don Giovanni) d'algunes escenes, el director erra el tret.

Si la producció aquest cop va semblar millor que el 2002 (i millor del que és) va ser gràcies a un repartiment superior, amb tres esplèndides bèsties escèniques que van entrar a fons en el joc de Bieito. Simon Keenlyside va ser un Don Giovanni portentós, una autèntica serpent, hipnòtica i perillosa, seductora i letal, que combinava una agilitat física excepcional amb un cant capaç d'enamorar l'ànima més inflexible. El Leporello de Kyle Ketelsen, no menys hiperactiu i amb una veu de sana rotunditat, va ser el complement perfecte en la seva caiguda en l'infern etílic i estupefaent. Algun so al límit va ser el preu gustosament pagat per gaudir de la gata furiosa i venjativa amb què Ángeles Blancas va insuflar visceralitat inusitada a Donna Anna.

A diferència del 2002, aquest cop es van barrejar les versions de Praga i Viena. L'única repetidora, Véronique Gens (Donna Elvira), va aprofitar millor l'ària extra que el Don Ottavio una mica aspre de Christoph Strehl. Günther Groissböck va ser un Comanador més contundent que cavernós, Juanita Lascarro una suau Zerlina i David Menéndez un ajustat Masetto.

Una proposta tan hiperactiva té el risc de convertir la partitura de Mozart en una simple comparsa, perill en què sí que va caure la batuta difusa de Friedrich Haider, tot i que va estar atent per apagar els focs (ergo, desquadraments) causats pel frenesí escènic.

Aquest és el primer (i no pas el millor) dels tres muntatges de Bieito al Liceu que el teatre reposa. La sorollosa divisió d'opinions final va ser tan previsible com que l'escenari acabés ben emporcat.

Xavier Cester
Avui