Cerca de crítiques

Enquesta

Tempesta intermitent

Festival de Torroella de Montgrí

21/7/2008 |

 

Programa: Acadèmia 1750, Dir.: Alfredo Bernardini

Un rebateig és una bona fórmula per començar una nova etapa del Festival de Torroella de Montgrí, que, tocat per la vareta màgica de la conselleria de Cultura, sembla que per fi ja té a la vista la terra promesa d'una nova sala per al 2011. La Principessa Filosofa dóna pas, sense canvis substancials d'efectius, a l'Acadèmia 1750, protagonista d'un programa sota l'advocació de l'Sturm und Drang, erupció emocional que va sacsejar temporalment les plàcides aigües del classicisme, tot i que en el concert la tempesta va ser intermitent.

L'orquestra va atacar amb un evident entusiasme peces de Mozart (una Simfonia núm. 25 un punt desmanegada), C.P.E. Bach (la Simfonia WQ.183/1, plena de girs sorprenents) i Gluck (fragments, com un hilarant fandango del ballet Don Juan, d'efecte tanmateix diluït en estar repartits al llarg de la sessió). Algun moment d'indocilitat del metall o d'afinació feridora de la corda no va desmentir el fet que la base és sòlida, i la direcció equilibrada d'Alfredo Bernardini va fer bé de no carregar en excés les tintes d'una música que, en el fons, no és romàntica.

Com a bona padrina, la soprano Isabel Rey va imposar el seu talent després d'una Lamentació primera del Dimecres Sant de Jommelli de tessitura massa greu (o el diapasó era massa baix?). La puresa de la línia de cant va fer meravelles en Les Indes Galantes de Rameau, mentre les contrastades àries d'Arminda a La finta giardinera de Mozart la van trobar impecable d'intenció, despitosa la primera, picardiosa la segona (amb divertida complicitat amb Bernardini). Ara només cal esperar que un projecte d'orquestra amb instruments originals tan necessari a casa nostra pugui gaudir de la continuïtat i l'estabilitat desitjables. Sense intermitències.

Xavier Cester
Avui